dimarts, 19 d’octubre de 2010

Els drets humans al Tractat de Lisboa

La protecció dels drets humans i les llibertat fonamentals, és un dels pilars fundacionals de la UE i alhora una línia d’actuació política prioritària i un estàndard que implica transversalment al conjunt de l’acció política de la Unió. En aquest sentit, el nou Tractat de Lisboa (en vigor des del 1 de desembre de 2009) preveu novetats rellevants en aquest àmbit. En referència a la protecció dels drets humans, el Tractat de Lisboa inclou dues novetats especialment rellevants: la primera fa referència a la Carta de Drets Fonamentals i la segona a l’adhesió de la UE al Conveni Europeu de Drets Humans del Consell d’Europa.
En primer lloc, la Carta dels Drets Fonamentals, proclamada a Niça (novembre de 2000), recull per primera vegada en un text únic, el conjunt de drets civils, polítics, econòmics i socials dels ciutadans europeus i de totes les persones que viuen al territori de la Unió. Aquests drets es troben organitzats en base a sis grans capítols: dignitat, llibertat, igualtat, solidaritat, ciutadania i justícia. Precisament per la importància capital de la matèria de la qual és objecte, la inclusió de la Carta en l’articulat dels Tractats ha estat controvertida ja des del moment en el qual es va plantejar per al Tractat Constitucional. Finalment s’ha arribat a un acord i tot i no formar part del Tractat de Lisboa, la Carta de Drets Fonamentals ha pres caràcter jurídicament vinculant gràcies a la referència explícita de la mateixa en l’article 6 del TUE (“La Unió reconeix els drets, llibertats i principis enunciats a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea de 7 de desembre de 2000, tal i com fou adoptada el 12 de desembre de 2007 a Estrasburg, la qual tindrà el mateix valor jurídic que els Tractats”). Amb tot, la controversia ha portat a que Polònia i el Regne Unit disposin d’un Protocol adjunt al Tractat de Lisboa (Protocols 61 i 62 annexos al Tractat de Lisboa, que els eximeix d’aquesta vinculació jurídica en una matèria tan sensible com són els drets humans). És a dir, la Carta és d’aplicació jurídicament vinculant per a 25 dels 27 estats membres.
En segon lloc, el mateix article 6 del TUE preveu l’adhesió de la Unió al CEDH. Aquest fet planteja dificultats en l’àmbit jurídic, en especial donada la coexistència de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’una banda, i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de l’altra. Malgrat tot això, la adhesió al CEDH suposa una garantia addicional a la protecció dels drets humans en el sistema comunitari. Així mateix també cal destacar que la Unió adopta la conceptualització dels drets humans i les llibertats fonamentals establerta al CEDH.

Finalment, i en un pla una mica diferent, el Tractat de Lisboa també habilita la Iniciativa Lesgislativa Popular (Art. 11.4 TUE-24 TFUE) mitjançant la qual els ciutadans dels Estats Membres poden instar a la Comissió a que formuli propostes legislatives sobre aquells aspectes que considerin que han de ser regulats a escala europea. Aquesta iniciativa és especialment rellevant des de l’òptica de la qualitat democràtica i el dret a la participació.

Laia Tomàs Vinardell