El dia 17 de juny els Caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea aprovaven l’Estratègia Europa 2020, després de la seva publicació el març per part de la Comissió Europea, la qual cosa té la seva importància pel fet que aquesta estratègia es vol erigir com la resposta a la crisi, plantejant un creixement intel•ligent, sostenible i integrador, tal com s’ha definit.
El seu objectiu més remarcable és voler aconseguir un creixement més verd i socialment integrador, alhora que es vol enfortir la recuperació de la crisi, a través de tres grans línies d’actuació al llarg dels propers 10 anys: crear valor a través del coneixement, potenciar el paper de la ciutadania en unes societats inclusives, i crear una economia competitiva, connectada i amb un clar enfocament vers el desenvolupament sostenible.
Ambiciosos objectius i línies d’actuació, els quals són molt necessaris en el període de crisi econòmica i financera que vivim. Són necessaris i alhora aporten una línia a seguir en la coordinació de les forces polítiques i econòmiques d’Europa, i així afrontar el moment de transformació en el qual estem involucrats, en el qual la crisi ha llençat per terra anys de progrés econòmic i social i ha exposat les debilitats estructurals de l’economia europea.
La ciutadania europea ha d’encarar el seu futur actuant col•lectivament, per aconseguir reduir la taxa d’atur, per assolir els objectius de reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle, per augmentar la qualitat de l’educació rebuda i retinguda pels i per les alumnes, per disminuir els nivells de pobresa (actualment es calcula que el 17% de la població europea està en la pobresa!), alhora que augmenta la cohesió social, econòmica i territorial.
A partir d’ara és hora que les propostes i iniciatives es concretin en els Estats membres, fent front comú als problemes i assolint els objectius d’Europa 2020, les quasi 500 milions d’homes i dones dels vint-i-set països de la Unió Europea ho estem desitjant.
Carles Passarell
divendres, 18 de juny del 2010
dimarts, 18 de maig del 2010
La Presidència Espanyola 2010 és una clara oportunitat per incorporar definitivament als ens locals i a la ciutadania al procés d’integració europea.
El Tractat d’adhesió de l’Estat espanyol a les Comunitats Europees signat el 12 de juny de 1985 i que va entrar en vigor l’1 de gener de 1986, va ser per a molts de nosaltres el retorn a la causa comuna europea i al nostre espai vital comunitari. En aquests més de vint anys, els avenços en el nostre país han estat extraordinaris i espectaculars. En una part molt important gràcies als fons europeus que hem rebut, especialment els regionals i de cohesió, que ens han permès modernitzar i transformar els nostres pobles i ciutats, i per tant la nostra societat. Europa és la història d’un èxit.
Actualment hem passat d’un clar impuls a una desconcertant incertesa. Hem decidit avançar en l’ampliació sense una prèvia aprofundiment. És a dir, hem passat a ser 27 Estats membres que conformen l’actual Unió Europea sense actualitzar les regles de joc i adaptar les institucions. Però després de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa el passat 1 de desembre, no podem seguir paralitzats, ara cal actuar. Ja no hi ha excuses, tenim una eina de treball que ens ha costat 8 anys de negociacions, debats, reflexions, i ara hem de passar a l’acció i als fets.
En aquest sentit la Presidència Espanyola té una gran responsabilitat doncs ha iniciat la seva aplicació.
La Unió Europea és cada dia més present en la vida dels ciutadans i ciutadanes, però Europa necessita pedagogia, ha de ser explicada i entesa, ha de ser compartida i sentida com a pròpia. Els municipis són fonamentals i han de ser protagonistes i no han de deixar passar l’ocasió per ser-ho. La Unió Europea necessita de la seva implicació per arribar a la ciutadania. Ens trobem davant d’una Unió Europea que necessita millorar les seves institucions per convertir-les en més eficaces, més properes i assumibles per a la ciutadania, que donin respostes clares i concises als problemes, que proposin i impulsin solucions a les necessitats reals de la ciutadania, com l’ocupació, la lluita contra la pobresa, l’exclusió social, l’habitatge, l’educació, la seguretat, etc …el Tractat de Lisboa ho permet, però també s’ha de tenir voluntat i decisió per fer-ho.
Els Governs Locals són la base territorial on s’executen les polítiques comunitàries. Més del 75% de les lleis que s’aproven al final de l’any en un Estat membre, són transposicions de normes que s’han aprovat prèviament a Brussel.les, i per tant el 75% de decisions que es prenen en un ens local vénen condicionades prèviament de manera directament o indirectament per decisions preses en les institucions europees. Decisions que ens afecten en la nostra vida diària.
Els ciutadans i ciutadanes han de ser conscients que formen part d’un espai comú amb problemes i necessitats que s’han de resoldre, i que fer-ho a nivell europeu, moltes vegades, és l’única solució viable, ja que les institucions comunitàries aporten els instruments per a això.
Durant gran part del trajecte del procés de construcció europea els motors i líders han estat els diferents governs dels estats membres. De fet, avui encara en part això és així. Però el que ha variat és que ja no poden ser-ho en exclusiva i per tant han d’ compartir protagonisme amb altres nivells de govern i d’administració pública, especialment la regional i la local, com també amb la ciutadania.
En complir els 25 anys de la signatura del Tractat d’Adhesió d’Espanya i Portugal, estem davant una gran oportunitat. Som conscients de que el moment es complicat i difícil, que la crisi global ens esta passant factura de forma contundent. Però també es el moment de ser responsables i compromesos amb el projecte europeu que ens ha d’ajudar a trobar la manera de resoldre l’actual situació sense sacrificar els drets que tants anys ens han costat obtindre i que la Unió Europea ens garanteix.
Ara també es moment de que els governs locals i la ciutadania participin de forma activa i siguin també protagonistes d’aquest nova Europa.
JOAQUIM MILLAN
Secretari General del Consell Català del Moviment Europeu
Actualment hem passat d’un clar impuls a una desconcertant incertesa. Hem decidit avançar en l’ampliació sense una prèvia aprofundiment. És a dir, hem passat a ser 27 Estats membres que conformen l’actual Unió Europea sense actualitzar les regles de joc i adaptar les institucions. Però després de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa el passat 1 de desembre, no podem seguir paralitzats, ara cal actuar. Ja no hi ha excuses, tenim una eina de treball que ens ha costat 8 anys de negociacions, debats, reflexions, i ara hem de passar a l’acció i als fets.
En aquest sentit la Presidència Espanyola té una gran responsabilitat doncs ha iniciat la seva aplicació.
La Unió Europea és cada dia més present en la vida dels ciutadans i ciutadanes, però Europa necessita pedagogia, ha de ser explicada i entesa, ha de ser compartida i sentida com a pròpia. Els municipis són fonamentals i han de ser protagonistes i no han de deixar passar l’ocasió per ser-ho. La Unió Europea necessita de la seva implicació per arribar a la ciutadania. Ens trobem davant d’una Unió Europea que necessita millorar les seves institucions per convertir-les en més eficaces, més properes i assumibles per a la ciutadania, que donin respostes clares i concises als problemes, que proposin i impulsin solucions a les necessitats reals de la ciutadania, com l’ocupació, la lluita contra la pobresa, l’exclusió social, l’habitatge, l’educació, la seguretat, etc …el Tractat de Lisboa ho permet, però també s’ha de tenir voluntat i decisió per fer-ho.
Els Governs Locals són la base territorial on s’executen les polítiques comunitàries. Més del 75% de les lleis que s’aproven al final de l’any en un Estat membre, són transposicions de normes que s’han aprovat prèviament a Brussel.les, i per tant el 75% de decisions que es prenen en un ens local vénen condicionades prèviament de manera directament o indirectament per decisions preses en les institucions europees. Decisions que ens afecten en la nostra vida diària.
Els ciutadans i ciutadanes han de ser conscients que formen part d’un espai comú amb problemes i necessitats que s’han de resoldre, i que fer-ho a nivell europeu, moltes vegades, és l’única solució viable, ja que les institucions comunitàries aporten els instruments per a això.
Durant gran part del trajecte del procés de construcció europea els motors i líders han estat els diferents governs dels estats membres. De fet, avui encara en part això és així. Però el que ha variat és que ja no poden ser-ho en exclusiva i per tant han d’ compartir protagonisme amb altres nivells de govern i d’administració pública, especialment la regional i la local, com també amb la ciutadania.
En complir els 25 anys de la signatura del Tractat d’Adhesió d’Espanya i Portugal, estem davant una gran oportunitat. Som conscients de que el moment es complicat i difícil, que la crisi global ens esta passant factura de forma contundent. Però també es el moment de ser responsables i compromesos amb el projecte europeu que ens ha d’ajudar a trobar la manera de resoldre l’actual situació sense sacrificar els drets que tants anys ens han costat obtindre i que la Unió Europea ens garanteix.
Ara també es moment de que els governs locals i la ciutadania participin de forma activa i siguin també protagonistes d’aquest nova Europa.
JOAQUIM MILLAN
Secretari General del Consell Català del Moviment Europeu
dimecres, 17 de febrer del 2010
El futur d’europa, pendent dels europeus
”Facilitem el pas d’una Europa dels estats a una Europa dels ciutadans”, escrivia Valery Giscard d’Estaing, expresident francès i promotor de la frustrada Constitució, el mateix dia del nomenament dels nous comissaris de la Unió Europea. La formació artificial del vell continent ha estat fins ara de naturalesa funcional, centrada a satisfer les aspiracions econòmiques dels estats, la fe en el consum i l’aliança dels interessos nacionals. Ara, després del plantejament d’anar més enllà en la unió federal i en l’ampliació de poders i d’estats, els europeus ens hem fet enrere. La pregunta que cal respondre és: Cap a on va Europa? O millor: Cap a on volem que vagi?
l’egoisme sobirrà.
“L’ideal seria anar cap a uns estats units d’Europa”, sentencia el director de la prestigiosa revista Foreing Affers i codirector de l’Institut d’Integració Europeu a Mèxic, Jordi Bacaria. Des de la seva perspectiva econòmica defensa la possibilitat d’esdevenir un estat federal real, més enllà d’un mercat comú, amb una política monetària forta i un mecanisme financer autònom. La falta de compromís d’alguns estats membres “respon a raons polítiques, no econòmiques”, i afegeix: “El no de Suècia i l’actitud del Regne Unit i Dinamarca són exemples claríssims de protecció de la sobirania nacional”. Francesc Morata, professor i politòleg expert en integració europea, opina que el camí de la Unió hauria de dirigir-se cap a una “federació d’estats mantenint les diferències culturals”. La Constitució europea no es va aprovar, en part, per exigir massa compromís als estats, per fer-los formar part d’un supraestat artificial amb manca de caràcter polític i cultural. “Ens falten trets identitaris”, assenyala Morata.
El professor ho justifica dient que: “Són més importants uns drets i uns valors comuns
que identifiquin els europeus, com la justícia, la pau, els drets humans o el medi ambient”. J. Weiler ja va pronosticar a Journal of Common Market Studies que la “retòrica constitucional” era un gran perill per al procés d’integració.
La Fundació Catalunya-Europa, presidida per l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, treballa en moltes direccions, una d’elles és la identificació de la societat civil
catalana amb la consciència cívica europea. Max Vives, director de la fundació, explica
la importància de sentir-nos europeus, i en aquest sentit assenyala que els símbols
culturals són responsables d’aquests sentiments i per aconseguir-ho “estem posant
en català la lletra de l’himne d’Europa, entre altres accions”. Incidir en la política a través d’estudis de bones pràctiques i en la societat són els seus objectius. Els estats es van dissipant, van perdent força, perquè “cada vegada tenen menys competències, ja sigui per cedir-les a les comunitats o regions, com per fer-ho a la Unió Europea”. Vives,
defensor de la postura que Europa ha de ser un estat constituent, raona que el pas
següent “ha de ser la Constitució” feta des del poble i a través dels mitjans digitals, els
quals “democratitzen la informació i la participació”.
la veu del poble europeu
El dèficit democràtic de la Unió, la falta de personalitat jurídica internacional o l’absència d’un cap visible del Consell Europeu han estat fins ara els defectes corregits per Lisboa. El nou tractat presenta, a més, la iniciativa ciutadana, per la qual un milió de
ciutadans procedents d’un nombre significatiu d’estats poden proposar directament
a la Comissió un iniciativa legislativa. Per Didier Chabanet, doctor en ciència política,
la nova participació ciutadana és controvertida, perquè “obre la caixa dels trons”,
dóna la possibilitat de donar veu “a grups, per exemple, d’extrema dreta i recrear a
gran escala la tensió cultural i política viscuda els últims mesos a Suïssa”. Vives veu
amb bons ulls la iniciativa, perquè donarà l’oportunitat als europeus “a organitzar-se
transversalment per aconseguir un interès comú” i així identificar-se més d’una nacionalitat en una mateixa causa europea.
La recerca de l’essència política del vell continent comença a l’Haia el 1948 i arriba
fins avui, a Lisboa, l’any 2010. El període entre un i altre ha estat convergent, lent
i imprevisible. L’horitzó del continent és, si més no, difuminat.
Francesc Morata pronostica dos possibles futurs per a la unió: l’Europa de les dues
velocitats, amb països integrats al 100% amb una mateixa política exterior, de defensa
i una fiscalitat comuna i envoltats per un segon cercle d’estats que no accepten
totes les normes comunes, i una Europa d’entre 35 i 40 estats que seguirà funcionant
com ara, amb la necessitat visible de més integració. Calum Shaw, anglès, sociòleg
i estudiant d’integració Europea, dóna suport a una idea híbrida: “Arribarà un dia
que Europa no podrà créixer més. El Consell tindrà tants membres que haurà d’augmentar la proporció de decisions per majoria qualificada, cosa que formarà part delproper tractat”. Shaw veu també una Europa amb múltiples velocitats i d’una geometria diversa, “uns temes aniran cap a la integració, com l’economia, i d’altres, cap a la cooperació, com la cultura o l’educació”.La identitat europea, segons Shaw, rau en
la necessitat d’explicar la història de la integració a les escoles.
La porta que obre lisboa, París, Roma, Maastricht, Amsterdam, Niça i Lisboa. Encara és d’hora per saber el nomde la propera norma comuna, per ara només podem especular amb les mancancesde Lisboa. El tractat permet una Europa amb més presència exterior i actuar amb
identitat pròpia amb el nom de la Unió,crea la presidència permanent del Consell
Europeu –Herman Van Rompuy– i la figura de l’alt representant per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat –Catherine Ashton–. Malgrat això, en són moltes les
demandes pendents que haurien de formar part del pròxim tractat.
La representabilitat és un dels ítems més discutits, la raó principal és que no s’adequa
a la maduresa de la Unió. Morata assenyala que cal un únic Consell Europeu, en
què sempre hi hagi els mateixos ministres i una representació més concreta dels estats.
Max Vives afegeix que el president europeu ha de ser escollit directament pels
ciutadans, i Morata puntualitza que ”amb dos vicepresidents de països diferents” i
que la Comissió surti del Parlament. Bacaria remarca la necessitat de definir l’obligatorietat de formar part de l’eurozona, i la constitució d’un govern econòmic i una autoritat que controli el BCE, a més d’un “pressupost generós que representés com
a mínim el 10% del PIB, i amb una política fiscal”.
La presidència d’Espanya al Consell i les dues noves figures polítiques seran les encarregades d’arrencar Lisboa en ple període de crisi i començar a decidir el destí
d’Europa.
Anna Bellorbí
l’egoisme sobirrà.
“L’ideal seria anar cap a uns estats units d’Europa”, sentencia el director de la prestigiosa revista Foreing Affers i codirector de l’Institut d’Integració Europeu a Mèxic, Jordi Bacaria. Des de la seva perspectiva econòmica defensa la possibilitat d’esdevenir un estat federal real, més enllà d’un mercat comú, amb una política monetària forta i un mecanisme financer autònom. La falta de compromís d’alguns estats membres “respon a raons polítiques, no econòmiques”, i afegeix: “El no de Suècia i l’actitud del Regne Unit i Dinamarca són exemples claríssims de protecció de la sobirania nacional”. Francesc Morata, professor i politòleg expert en integració europea, opina que el camí de la Unió hauria de dirigir-se cap a una “federació d’estats mantenint les diferències culturals”. La Constitució europea no es va aprovar, en part, per exigir massa compromís als estats, per fer-los formar part d’un supraestat artificial amb manca de caràcter polític i cultural. “Ens falten trets identitaris”, assenyala Morata.
El professor ho justifica dient que: “Són més importants uns drets i uns valors comuns
que identifiquin els europeus, com la justícia, la pau, els drets humans o el medi ambient”. J. Weiler ja va pronosticar a Journal of Common Market Studies que la “retòrica constitucional” era un gran perill per al procés d’integració.
La Fundació Catalunya-Europa, presidida per l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, treballa en moltes direccions, una d’elles és la identificació de la societat civil
catalana amb la consciència cívica europea. Max Vives, director de la fundació, explica
la importància de sentir-nos europeus, i en aquest sentit assenyala que els símbols
culturals són responsables d’aquests sentiments i per aconseguir-ho “estem posant
en català la lletra de l’himne d’Europa, entre altres accions”. Incidir en la política a través d’estudis de bones pràctiques i en la societat són els seus objectius. Els estats es van dissipant, van perdent força, perquè “cada vegada tenen menys competències, ja sigui per cedir-les a les comunitats o regions, com per fer-ho a la Unió Europea”. Vives,
defensor de la postura que Europa ha de ser un estat constituent, raona que el pas
següent “ha de ser la Constitució” feta des del poble i a través dels mitjans digitals, els
quals “democratitzen la informació i la participació”.
la veu del poble europeu
El dèficit democràtic de la Unió, la falta de personalitat jurídica internacional o l’absència d’un cap visible del Consell Europeu han estat fins ara els defectes corregits per Lisboa. El nou tractat presenta, a més, la iniciativa ciutadana, per la qual un milió de
ciutadans procedents d’un nombre significatiu d’estats poden proposar directament
a la Comissió un iniciativa legislativa. Per Didier Chabanet, doctor en ciència política,
la nova participació ciutadana és controvertida, perquè “obre la caixa dels trons”,
dóna la possibilitat de donar veu “a grups, per exemple, d’extrema dreta i recrear a
gran escala la tensió cultural i política viscuda els últims mesos a Suïssa”. Vives veu
amb bons ulls la iniciativa, perquè donarà l’oportunitat als europeus “a organitzar-se
transversalment per aconseguir un interès comú” i així identificar-se més d’una nacionalitat en una mateixa causa europea.
La recerca de l’essència política del vell continent comença a l’Haia el 1948 i arriba
fins avui, a Lisboa, l’any 2010. El període entre un i altre ha estat convergent, lent
i imprevisible. L’horitzó del continent és, si més no, difuminat.
Francesc Morata pronostica dos possibles futurs per a la unió: l’Europa de les dues
velocitats, amb països integrats al 100% amb una mateixa política exterior, de defensa
i una fiscalitat comuna i envoltats per un segon cercle d’estats que no accepten
totes les normes comunes, i una Europa d’entre 35 i 40 estats que seguirà funcionant
com ara, amb la necessitat visible de més integració. Calum Shaw, anglès, sociòleg
i estudiant d’integració Europea, dóna suport a una idea híbrida: “Arribarà un dia
que Europa no podrà créixer més. El Consell tindrà tants membres que haurà d’augmentar la proporció de decisions per majoria qualificada, cosa que formarà part delproper tractat”. Shaw veu també una Europa amb múltiples velocitats i d’una geometria diversa, “uns temes aniran cap a la integració, com l’economia, i d’altres, cap a la cooperació, com la cultura o l’educació”.La identitat europea, segons Shaw, rau en
la necessitat d’explicar la història de la integració a les escoles.
La porta que obre lisboa, París, Roma, Maastricht, Amsterdam, Niça i Lisboa. Encara és d’hora per saber el nomde la propera norma comuna, per ara només podem especular amb les mancancesde Lisboa. El tractat permet una Europa amb més presència exterior i actuar amb
identitat pròpia amb el nom de la Unió,crea la presidència permanent del Consell
Europeu –Herman Van Rompuy– i la figura de l’alt representant per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat –Catherine Ashton–. Malgrat això, en són moltes les
demandes pendents que haurien de formar part del pròxim tractat.
La representabilitat és un dels ítems més discutits, la raó principal és que no s’adequa
a la maduresa de la Unió. Morata assenyala que cal un únic Consell Europeu, en
què sempre hi hagi els mateixos ministres i una representació més concreta dels estats.
Max Vives afegeix que el president europeu ha de ser escollit directament pels
ciutadans, i Morata puntualitza que ”amb dos vicepresidents de països diferents” i
que la Comissió surti del Parlament. Bacaria remarca la necessitat de definir l’obligatorietat de formar part de l’eurozona, i la constitució d’un govern econòmic i una autoritat que controli el BCE, a més d’un “pressupost generós que representés com
a mínim el 10% del PIB, i amb una política fiscal”.
La presidència d’Espanya al Consell i les dues noves figures polítiques seran les encarregades d’arrencar Lisboa en ple període de crisi i començar a decidir el destí
d’Europa.
Anna Bellorbí
dilluns, 25 de gener del 2010
El Dèficit Democràtic de la UE: una qüestió d'enfocament
Tothom ha sentit parlar de la qüestió del suposat Dèficit Democràtic (DD) de la Unió Europea.
“Suposat” precisament perquè en realitat podem dir que la seva percepció depèn de com s’enfoca la qüestió.
Encara que no sigui possible donar una definició universal del que és, es podria afirmar que la seva accepció més general es dóna quan en organismes o institucions suposadament democràtiques es considera que estan fallant els principis de la democràcia representativa. En el cas de la UE, el DD està relacionat amb la creació de centres de poder a nivell supranacional sense que s'hagi portat a terme una transferència adequada, a aquest nivell, de procediments eficients de control democràtic i de legitimació. En altres paraules, el DD en la UE es refereix a la percepció, per part els ciutadans, d'una menor democràcia deguda a una suposada falta de legitimitat de les Institucions de la UE i al sentiment de reduïda influència de la ciutadania en el procés de presa de les decisions.
Les opinions difereixen sobre les causes i de les solucions d'aquest Dèficit i s'ha argumentat també que és estructural, o sigui que no es pot resoldre sense canviar la naturalesa de la Unió.
Efectivament, quan s’intenta trobar l’existència o no d’un DD a la UE, cal considerar que és una organització realment única, no és un estat federal però tampoc una simple organització internacional. En aquest sentit, podem parlar de l'existència o no d'un DD a la Unió en funció del punt de vista: simplificant molt, comparada amb un ideal Estat-Nació Democràtic, la UE és menys democràtica, però si la comparem amb una OI com l'Organització Mundial del Comerç, o el Banc Mundial, la UE té un excés de democràcia. És a dir que l'enfocament defineix la resposta i molt més si tenim en compte quina finalitat última pensem que hauria de tenir la UE: una Confederació? Una Comunitat Econòmica? Una Federació?
Aquest debat és de molta actualitat i avui dia podem, d'una banda, observar les qüestions clau que han estat aixecades i per l'altre, intentar demanar-nos, en funció del punt de comparació, quina solució es podria trobar per al DD.
Quant a les qüestions principals destacaria les següents:
la critica respecte a un poder massa fort dels executius de Brussel·les en el policy making;
el debat al voltant de la transparència del procés de presa de decisions, la responsabilitat dels actors polítics europeus i el rol de control del Tribunal de Justicia Europeu i dels tribunals nacionals.
la percepció que els representants dels governs a Brussel·les persegueixen polítiques diferents d’aquelles que els ciutadans els “deixen” perseguir en els seus propis països i la forta influència sobre aquests de la pressió dels grups d'interès dotats de majors recursos;
la percepció que el Parlament Europeu, encara que es tinguin en compte les modificacions aportades per tots els tractats de reforma (i especialment pel tractat de Lisboa), no tingui encara suficient poder en comparació amb el Consell;
la baixa i decreixent afluència a les eleccions europees, la falta d'unes eleccions i partits realment europeus, l'encara baix sentiment de ciutadania europea i de la seva identificació amb les institucions i amb el conjunt del projecte europeu;
Seria molt interessant aprofundir cadascuna d'elles i una vegada assumida la naturalesa del DD, abordar el debat sobre la solució més adequada per a eliminar-lo o reduir-lo. Personalment, em sembla d'especial rellevància el debat començat al 2001, amb el Llibre Blanc de la Comissió Europea sobre la nova gobernança de la UE i l'actual sobre la Gobernança multinivell. Ambdós estan vinculats a la qüestió sobre si les formes de democràcia participativa poden ser substitutes o més aviat complements dels tradicionals esquemes de la democràcia representativa lligats a l'Estat-Nació. Aquest debat em sembla de fonamental importància si tenim en compte tant l'actual arquitectura de la UE, com la disposició de la ciutadania europea cap a l'adopció d'una Constitució per a Europa, que de moment deixa la porta mig-tancada a una solució de tipus estructural per al Dèficit Democràtic de la UE.
Davide Strangis
“Suposat” precisament perquè en realitat podem dir que la seva percepció depèn de com s’enfoca la qüestió.
Encara que no sigui possible donar una definició universal del que és, es podria afirmar que la seva accepció més general es dóna quan en organismes o institucions suposadament democràtiques es considera que estan fallant els principis de la democràcia representativa. En el cas de la UE, el DD està relacionat amb la creació de centres de poder a nivell supranacional sense que s'hagi portat a terme una transferència adequada, a aquest nivell, de procediments eficients de control democràtic i de legitimació. En altres paraules, el DD en la UE es refereix a la percepció, per part els ciutadans, d'una menor democràcia deguda a una suposada falta de legitimitat de les Institucions de la UE i al sentiment de reduïda influència de la ciutadania en el procés de presa de les decisions.
Les opinions difereixen sobre les causes i de les solucions d'aquest Dèficit i s'ha argumentat també que és estructural, o sigui que no es pot resoldre sense canviar la naturalesa de la Unió.
Efectivament, quan s’intenta trobar l’existència o no d’un DD a la UE, cal considerar que és una organització realment única, no és un estat federal però tampoc una simple organització internacional. En aquest sentit, podem parlar de l'existència o no d'un DD a la Unió en funció del punt de vista: simplificant molt, comparada amb un ideal Estat-Nació Democràtic, la UE és menys democràtica, però si la comparem amb una OI com l'Organització Mundial del Comerç, o el Banc Mundial, la UE té un excés de democràcia. És a dir que l'enfocament defineix la resposta i molt més si tenim en compte quina finalitat última pensem que hauria de tenir la UE: una Confederació? Una Comunitat Econòmica? Una Federació?
Aquest debat és de molta actualitat i avui dia podem, d'una banda, observar les qüestions clau que han estat aixecades i per l'altre, intentar demanar-nos, en funció del punt de comparació, quina solució es podria trobar per al DD.
Quant a les qüestions principals destacaria les següents:
la critica respecte a un poder massa fort dels executius de Brussel·les en el policy making;
el debat al voltant de la transparència del procés de presa de decisions, la responsabilitat dels actors polítics europeus i el rol de control del Tribunal de Justicia Europeu i dels tribunals nacionals.
la percepció que els representants dels governs a Brussel·les persegueixen polítiques diferents d’aquelles que els ciutadans els “deixen” perseguir en els seus propis països i la forta influència sobre aquests de la pressió dels grups d'interès dotats de majors recursos;
la percepció que el Parlament Europeu, encara que es tinguin en compte les modificacions aportades per tots els tractats de reforma (i especialment pel tractat de Lisboa), no tingui encara suficient poder en comparació amb el Consell;
la baixa i decreixent afluència a les eleccions europees, la falta d'unes eleccions i partits realment europeus, l'encara baix sentiment de ciutadania europea i de la seva identificació amb les institucions i amb el conjunt del projecte europeu;
Seria molt interessant aprofundir cadascuna d'elles i una vegada assumida la naturalesa del DD, abordar el debat sobre la solució més adequada per a eliminar-lo o reduir-lo. Personalment, em sembla d'especial rellevància el debat començat al 2001, amb el Llibre Blanc de la Comissió Europea sobre la nova gobernança de la UE i l'actual sobre la Gobernança multinivell. Ambdós estan vinculats a la qüestió sobre si les formes de democràcia participativa poden ser substitutes o més aviat complements dels tradicionals esquemes de la democràcia representativa lligats a l'Estat-Nació. Aquest debat em sembla de fonamental importància si tenim en compte tant l'actual arquitectura de la UE, com la disposició de la ciutadania europea cap a l'adopció d'una Constitució per a Europa, que de moment deixa la porta mig-tancada a una solució de tipus estructural per al Dèficit Democràtic de la UE.
Davide Strangis
dilluns, 21 de desembre del 2009
La UE avança amb el Tractat de Lisboa
S’espera que en breu entri en vigor el tan esperat Tractat de Lisboa, ha estat un llarg i difícil procés de ratificació, sobretot pel bloqueix al Parlament Txec i el referèndum irlandès (que ha necessitat dos voltes per poder arribar a l’acceptació final dels ciutadans). Amb aquestes ratificacions s’haurà tancat una etapa de crisi institucional i d’estancament continu a la UE, que va començar arrel de la no ratificació del projecte de la Constitució europea al 2005, a causa del rebuig dels ciutadans francesos i holandesos.
Val a dir que el Tractat de Lisboa treu a la UE de la crisi alhora que ha salvat gran part dels continguts del text de la constitució europea, encara que aquest es una versió més rebaixada al no assolir l’estatus de constitució i rebaixar el perfil del cap de la diplomàcia europea, entre d’altres qüestions.
El nou Tractat reforma una sèrie d’àmbits que són necessaris per garantir el bon funcionament d’una UE ampliada a 27 Estats membres i que aporten a la UE més democràcia, eficiència, presència internacional i més solidaritat mitjançant una sèrie de reformes i instruments. Els més destacats serien: una Presidència estable del Consell europeu, aplicació legal de la Carta de Drets Fonamentals als Estats membres, un alt representant de la política exterior, l’augment de poders al Parlament europeu (pot codecidir amb el Consell de la UE sobre més temes), més participació dels parlaments nacionals, la iniciativa popular (a partir d’1 milió de signatures es podrà suggerir a la Comissió que presenti una proposta legislativa) i el nou paper que es reconeix a les autoritats locals i regionals.
Degut al retard en la seva ratificació i la creació d’espais de reflexió sobre el futur de la UE per 2020-2030, com es el grup de savis liderats per Felipe González, deixen preveure una propera reforma d’aquest tractat.
Ana Alos
Val a dir que el Tractat de Lisboa treu a la UE de la crisi alhora que ha salvat gran part dels continguts del text de la constitució europea, encara que aquest es una versió més rebaixada al no assolir l’estatus de constitució i rebaixar el perfil del cap de la diplomàcia europea, entre d’altres qüestions.
El nou Tractat reforma una sèrie d’àmbits que són necessaris per garantir el bon funcionament d’una UE ampliada a 27 Estats membres i que aporten a la UE més democràcia, eficiència, presència internacional i més solidaritat mitjançant una sèrie de reformes i instruments. Els més destacats serien: una Presidència estable del Consell europeu, aplicació legal de la Carta de Drets Fonamentals als Estats membres, un alt representant de la política exterior, l’augment de poders al Parlament europeu (pot codecidir amb el Consell de la UE sobre més temes), més participació dels parlaments nacionals, la iniciativa popular (a partir d’1 milió de signatures es podrà suggerir a la Comissió que presenti una proposta legislativa) i el nou paper que es reconeix a les autoritats locals i regionals.
Degut al retard en la seva ratificació i la creació d’espais de reflexió sobre el futur de la UE per 2020-2030, com es el grup de savis liderats per Felipe González, deixen preveure una propera reforma d’aquest tractat.
Ana Alos
dilluns, 2 de novembre del 2009
La Directiva del Foc, un problema desenfocat
Algunes de les reaccions davant l’anomenada Directiva del Foc i els possibles efectes restrictius que pot tenir sobre l’ús de la pirotècnia en les manifestacions de cultura popular són un exemple de manual de com no hauríem de tractar a Europa.
La Unió Europea és un espai de lliure circulació de persones, béns i serveis i per aquest motiu promulga Directives que intenten harmonitzar les diferents pràctiques, legislacions, estàndards de qualitat, normes de seguretat, etc. dels Estats de forma que, per exemple, els requisits de seguretat d’un mateix producte fabricats a diferents països puguin ser equiparables, o que una empresa d’un país pugui vendre els seus productes en un altre sense impediments. Les Directives no són d’aplicació directa en cadascun dels països, sinó que existeix un procediment de transposició: els Estats han d’adoptar les modificacions legals, reglamentàries i administratives per donar compliment a la Directiva.
La Directiva 2007/23/CE sobre la posada en el mercat d’articles pirotècnics és una d’aquestes. Concretament, l’Article 1 diu que l’objectiu de la Directiva és “...lograr la libre circulación de artículos pirotécnicos en el mercado interior, garantizando al mismo tiempo un alto nivel de protección de la salud humana y la seguridad pública y de protección y seguridad de los consumidores, y teniendo en cuenta los aspectos pertinentes de protección del medio ambiente”. Fins aquí, tot correcte: promou la lliure circulació (una de les missions de la UE) i intenta garantir la salut, la seguretat, la protecció dels consumidors i la protecció mediambiental. De fet, un dels aspectes en els que més incideix és en el de la seguretat, és a dir, que el producte etiquetat segons la Directiva europea haurà d’acomplir uns requisits essencials determinats.
Quins problemes hi ha?. Bàsicament l’aplicació d’alguns articles faria inviable l’ús de la pólvora pels més petits (menys de 12 anys) i l’establiment de distàncies de seguretat col·lisiona amb algunes de les nostres festes de foc. Malgrat això, la Directiva preveu excepcions en el cas de festivitats religioses, culturals i tradicionals dels Estats membres.
Per què dic aleshores que la reacció davant aquesta problemàtica està desenfocada? Doncs, perquè es carreguen les tintes contra la Unió Europea, culpabilitzant-la inclús de ficar-se en temes que no li pertoquen, quan a qui s’hauria de pressionar és al govern estatal. El govern espanyol estava en les reunions de fa uns anys en les que es va decidir aprovar aquesta Directiva i en aquell moment no va consultar amb altres administracions quines repercussions podia tenir la seva aplicació en l´ús tradicional de la pirotècnia. Aquest és el fet que cal criticar i no l’aprovació de la Directiva europea en sí. D’altra banda, la pròpia Directiva preveu que s’estableixin excepcions i, probablement, la transposició les contemplarà. Per això crec que no cal alarmar-se per les conseqüències que pugui tenir sobre les nostres festes.
Deixant de banda la Directiva, no es pot deixar passar l’oportunitat de comentar que les institucions europees ja estan acostumades a aquest comportament de crítica ciutadana i de deslleialtat institucional per part dels Estats. Quan Europa fa alguna cosa bé, són els dirigents estatals, regionals o locals els que es pengen les medalles; quan hi ha rebombori, és ben fàcil assenyalar a Brussel·les.
Més bé o més malament, l’enrenou d’aquest episodi pot tenir una part positiva. Ens fa evident la influència d’Europa en el nostre dia a dia. Nombroses decisions que es prenen tant lluny (amb el vist-i-plau dels Estats) ens afecten.
Josep Rodríguez
La Unió Europea és un espai de lliure circulació de persones, béns i serveis i per aquest motiu promulga Directives que intenten harmonitzar les diferents pràctiques, legislacions, estàndards de qualitat, normes de seguretat, etc. dels Estats de forma que, per exemple, els requisits de seguretat d’un mateix producte fabricats a diferents països puguin ser equiparables, o que una empresa d’un país pugui vendre els seus productes en un altre sense impediments. Les Directives no són d’aplicació directa en cadascun dels països, sinó que existeix un procediment de transposició: els Estats han d’adoptar les modificacions legals, reglamentàries i administratives per donar compliment a la Directiva.
La Directiva 2007/23/CE sobre la posada en el mercat d’articles pirotècnics és una d’aquestes. Concretament, l’Article 1 diu que l’objectiu de la Directiva és “...lograr la libre circulación de artículos pirotécnicos en el mercado interior, garantizando al mismo tiempo un alto nivel de protección de la salud humana y la seguridad pública y de protección y seguridad de los consumidores, y teniendo en cuenta los aspectos pertinentes de protección del medio ambiente”. Fins aquí, tot correcte: promou la lliure circulació (una de les missions de la UE) i intenta garantir la salut, la seguretat, la protecció dels consumidors i la protecció mediambiental. De fet, un dels aspectes en els que més incideix és en el de la seguretat, és a dir, que el producte etiquetat segons la Directiva europea haurà d’acomplir uns requisits essencials determinats.
Quins problemes hi ha?. Bàsicament l’aplicació d’alguns articles faria inviable l’ús de la pólvora pels més petits (menys de 12 anys) i l’establiment de distàncies de seguretat col·lisiona amb algunes de les nostres festes de foc. Malgrat això, la Directiva preveu excepcions en el cas de festivitats religioses, culturals i tradicionals dels Estats membres.
Per què dic aleshores que la reacció davant aquesta problemàtica està desenfocada? Doncs, perquè es carreguen les tintes contra la Unió Europea, culpabilitzant-la inclús de ficar-se en temes que no li pertoquen, quan a qui s’hauria de pressionar és al govern estatal. El govern espanyol estava en les reunions de fa uns anys en les que es va decidir aprovar aquesta Directiva i en aquell moment no va consultar amb altres administracions quines repercussions podia tenir la seva aplicació en l´ús tradicional de la pirotècnia. Aquest és el fet que cal criticar i no l’aprovació de la Directiva europea en sí. D’altra banda, la pròpia Directiva preveu que s’estableixin excepcions i, probablement, la transposició les contemplarà. Per això crec que no cal alarmar-se per les conseqüències que pugui tenir sobre les nostres festes.
Deixant de banda la Directiva, no es pot deixar passar l’oportunitat de comentar que les institucions europees ja estan acostumades a aquest comportament de crítica ciutadana i de deslleialtat institucional per part dels Estats. Quan Europa fa alguna cosa bé, són els dirigents estatals, regionals o locals els que es pengen les medalles; quan hi ha rebombori, és ben fàcil assenyalar a Brussel·les.
Més bé o més malament, l’enrenou d’aquest episodi pot tenir una part positiva. Ens fa evident la influència d’Europa en el nostre dia a dia. Nombroses decisions que es prenen tant lluny (amb el vist-i-plau dels Estats) ens afecten.
Josep Rodríguez
dimecres, 21 d’octubre del 2009
Actituds i opinions diferenciades envers la UE
Fa uns dies he tingut accés a un informe elaborat pel Parlament Europeu basat en una enquesta d’opinió, encarregada per aquesta mateixa institució amb l’objectiu de conèixer quina és la posició de dones i homes envers les eleccions al Parlament Europeu celebrades el passat mes de maig. És important també saber que aquesta enquesta es va realitzar a la tardor de 2008, és a dir, en un període de turbulència i crisi econòmica global, considerada com la crisi econòmica més greu des de la de 1929, coneguda com la Gran Depressió.
Una de les qüestions que se subratlla, a l’informe sobre les eleccions al Parlament Europeu, és que les dones es mostren més preocupades per la seva situació econòmica immediata que els homes. Aquesta preocupació es veu reflectida en què les dones es mostren més “centrades” en un focus d’atenció polític més local que no pas els homes. És a dir, les dones se senten més allunyades políticament quan més distant és l’entitat o institució de referència. I, per tant, se senten més allunyades de les institucions europees que els homes.
Tanmateix, les dones mostren unes variables semblants als dels homes quant a intencionalitat de vot. Les diferències en aquest aspecte es donen per l’edat i el nivell de formació.
Aquest fet presenta diverses qüestions: per què les dones es preocupen més per allò immediat? Per què senten llunyanes les institucions europees? Per què els homes ho veuen diferent?
És evident que els diferents (i desequilibrats) rols socials i polítics que encara avui dia tenen dones i homes determinen quines són les qüestions que més les preocupen i quines són les tasques que realitzen. Així, es pot deduir que les dones són les encarregades de la quotidianitat de les famílies, les que suporten dobles i triples jornades laborals, les que tenen feines pitjor pagades i en situacions més precàries... Encara avui dia, i com a mitjana de la UE les dones cobren un 17% menys que els homes per realitzar feines del mateix valor i tasques... Aquests desequilibris existeixen i fan que les dones presentin una imatge diferent a la dels homes.
Tanmateix, l’actual situació de crisi econòmica generalitzada afecta tant a dones i homes i fa que, independentment del sexe, l’atur, el creixement econòmic i la inflació siguin les principals preocupacions de la ciutadania europea. Tot i així, les dones reclamen que els i les representants polítiques se centrin en les qüestions que les afecten directament! És a dir, plantegen allò que dol més a les institucions europees: que la ciutadania la veu lluny de les seves preocupacions diàries!
Kontxi Odriozola
Una de les qüestions que se subratlla, a l’informe sobre les eleccions al Parlament Europeu, és que les dones es mostren més preocupades per la seva situació econòmica immediata que els homes. Aquesta preocupació es veu reflectida en què les dones es mostren més “centrades” en un focus d’atenció polític més local que no pas els homes. És a dir, les dones se senten més allunyades políticament quan més distant és l’entitat o institució de referència. I, per tant, se senten més allunyades de les institucions europees que els homes.
Tanmateix, les dones mostren unes variables semblants als dels homes quant a intencionalitat de vot. Les diferències en aquest aspecte es donen per l’edat i el nivell de formació.
Aquest fet presenta diverses qüestions: per què les dones es preocupen més per allò immediat? Per què senten llunyanes les institucions europees? Per què els homes ho veuen diferent?
És evident que els diferents (i desequilibrats) rols socials i polítics que encara avui dia tenen dones i homes determinen quines són les qüestions que més les preocupen i quines són les tasques que realitzen. Així, es pot deduir que les dones són les encarregades de la quotidianitat de les famílies, les que suporten dobles i triples jornades laborals, les que tenen feines pitjor pagades i en situacions més precàries... Encara avui dia, i com a mitjana de la UE les dones cobren un 17% menys que els homes per realitzar feines del mateix valor i tasques... Aquests desequilibris existeixen i fan que les dones presentin una imatge diferent a la dels homes.
Tanmateix, l’actual situació de crisi econòmica generalitzada afecta tant a dones i homes i fa que, independentment del sexe, l’atur, el creixement econòmic i la inflació siguin les principals preocupacions de la ciutadania europea. Tot i així, les dones reclamen que els i les representants polítiques se centrin en les qüestions que les afecten directament! És a dir, plantegen allò que dol més a les institucions europees: que la ciutadania la veu lluny de les seves preocupacions diàries!
Kontxi Odriozola
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
