Cada año la Unión Europea lo dedica a una temática de interés para la ciudadanía europea. Este año 2012 las instituciones europeas lo han dedicado al "Envejecimiento activo y la solidaridad intergeneracional".
La intención es que contribuya a que las personas mayores permanezcan más tiempo en el mercado de trabajo y se mantengan sanas, activas y autónomas el mayor tiempo posible.
Como ya sabemos, en la Unión Europea se está produciendo un fenómeno muy interesante. Los ciudadanos europeos cada vez tenemos más expectativas de vivir más tiempo y en mejores condiciones, pero a la vez sufrimos desde hace tiempo un descenso en los índices de natalidad. Pero este cambio demográfico que se esta produciendo de forma muy rápida, nos obliga a hacer frente a las consecuencias del envejecimiento de la población en las finanzas públicas y, en especial, en la protección social.
Por ello , este año 2012 debería de servir como base para promover un envejecimiento activo.
Es necesario mejorar las posibilidades y las condiciones laborales de los trabajadores de más edad para preservar la solidaridad entre generaciones y, al mismo tiempo, mejorar su inclusión en la sociedad y fomentar el envejecimiento saludable y responsable .
La Unión Europea a marcado unos objetivos:
1.- sensibilizar a la sociedad en general con la valiosa contribución que las personas de más edad hacen a la sociedad y a la economía mediante la promoción del envejecimiento activo;
2.- estimular el debate y el aprendizaje mutuo entre los países de la UE con el fin de promover las buenas prácticas y favorecer la cooperación;
3.- ofrecer un marco para asumir compromisos y realizar acciones para permitir a los Estados miembros y a las partes interesadas desarrollar actividades específicas y comprometerse a alcanzar nuevos objetivos políticos.
En este sentido, las autoridades públicas deben de trabajar con los interlocutores sociales y con las organizaciones de la sociedad civil para alcanzar algunos objetivos específicos relacionados con el envejecimiento activo.
Para ello el intercambio de buenas prácticas y la promoción de iniciativas, tanto locales, nacionales como europeas son esenciales.
Al final, aquellas sabias palabras de nuestros mayores vuelven a tener un preciado e interesante mensaje:......Haz caso de tus mayores....o....más sabe el diablo por viejo que por diablo.
Gemma Garcia Hernando
dimarts, 21 de febrer del 2012
dimarts, 15 de novembre del 2011
La fi de la política i una oportunitat perduda
La crisi està passant factura al procés d’integració europeu. La falta de fórmules europees per respondre als reptes actuals és obvi, especialment pel què fa a la política econòmica d’una zona amb una moneda única però sense mecanismes de resposta globals. Aquesta realitat imposa la presa de decisions difícils, però la falta d’integració política dificulta l’arribada a acords en àmbits delicats i, en cas de trobar posicions de consens, el disseny i implementació de respostes té un ritme molt més lent que el que marquen els mercats.
La gravetat de la situació ens condueix a plegar-nos als designis d’aquests mercats amb massa facilitat. En fer-ho, estem avançat clarament cap a la fi de la política. Cada vegada més sembla que els mercats es dediquen a posar i treure governs (el cas italià n’és un clar exemple) i que no cal exigir que la gent voti els seus líders. En aquest context, ha quedat clar que la UE no té capacitat real de reacció i que Europa batega al ritme que marquen Merkel i Sarkozy. Les contínues converses i reunions entre els dos líders són l’origen de gran part de la reacció comunitària a la crisi.
La conjuntura —mercats indomables i falta de reacció europea— ha fet que alguns ens adonem ara d’una oportunitat perduda per al procés d’integració: l’elecció del President Consell. En el seu moment, l’elecció de Van Rompuy va representar la tria d’una persona de perfil baix per a un càrrec nou i amb atribucions poc delimitades, és a dir, una resposta burocràtica a un ens burocràticament sobredimensionat de per sí. No puc evitar pensar que si actualment aquesta figura fos la d’un estadista de reconegut prestigi, la resposta europea hagués estat més sòlida. Tot i que no m’agrada fer política-ficció, se m’ocorre plantejar què passaria si el President del Consell hagués estat algú com Joschka Fischer o Felipe González.
Detectar els errors passats quan és massa tard per reaccionar és, en general, poc útil; malgrat això, adonar-nos d’haver comès un error pot ajudar a construir un futur millor. En qualsevol cas, hauríem de tenir clar que si permetem que els tècnics ocupin les posicions que ens han de fer mirar endavant i permetre avançar, entre tots estem contribuint a la fi de la política a nivell europeu.
Arnau Gutiérrez Camps
La gravetat de la situació ens condueix a plegar-nos als designis d’aquests mercats amb massa facilitat. En fer-ho, estem avançat clarament cap a la fi de la política. Cada vegada més sembla que els mercats es dediquen a posar i treure governs (el cas italià n’és un clar exemple) i que no cal exigir que la gent voti els seus líders. En aquest context, ha quedat clar que la UE no té capacitat real de reacció i que Europa batega al ritme que marquen Merkel i Sarkozy. Les contínues converses i reunions entre els dos líders són l’origen de gran part de la reacció comunitària a la crisi.
La conjuntura —mercats indomables i falta de reacció europea— ha fet que alguns ens adonem ara d’una oportunitat perduda per al procés d’integració: l’elecció del President Consell. En el seu moment, l’elecció de Van Rompuy va representar la tria d’una persona de perfil baix per a un càrrec nou i amb atribucions poc delimitades, és a dir, una resposta burocràtica a un ens burocràticament sobredimensionat de per sí. No puc evitar pensar que si actualment aquesta figura fos la d’un estadista de reconegut prestigi, la resposta europea hagués estat més sòlida. Tot i que no m’agrada fer política-ficció, se m’ocorre plantejar què passaria si el President del Consell hagués estat algú com Joschka Fischer o Felipe González.
Detectar els errors passats quan és massa tard per reaccionar és, en general, poc útil; malgrat això, adonar-nos d’haver comès un error pot ajudar a construir un futur millor. En qualsevol cas, hauríem de tenir clar que si permetem que els tècnics ocupin les posicions que ens han de fer mirar endavant i permetre avançar, entre tots estem contribuint a la fi de la política a nivell europeu.
Arnau Gutiérrez Camps
divendres, 28 d’octubre del 2011
L'estratègia socioeconòmica EUROPA 2020, una oportunitat per sortir de la crisi
Ara fa més de deu anys, a la Cimera de Lisboa de març de 2000, es va acordar un nou objectiu estratègic per a la Unió Europea: “convertir-la en l’economia més competitiva del món abans de 2010”. La realizació d’aquest objectiu requeria una estratègia global, ja que es tractava de preparar la transició cap a una societat i una economia fonamentades sobre el coneixement, i per això va ser fonamental l'impuls de la societat de la informació, de la recerca i el desenvolupament, i reforçar la competitivitat i la innovació per millorar el mercat interior. També calia modernitzar el model social europeu invertint en recursos humans i lluitant contra l’exclusió social. Per últim, s'havia de mantenir sana l’evolució de l’economia i les perspectives favorables de creixement progressiu de les polítiques macroeconòmiques. La finalitat era aconseguir per l'any 2010 una "Europa més competitiva i amb més i millors llocs de treball”.
El Consell Europeu de Göteborg de juny de 2001 va afegir una dimensió ecològica a tots aquests objetius. Calia «examinar d’una manera coordinada les conseqüències econòmiques, socials i ecològiques de totes les polítiques i que s’han de tenir en compte en tots els processos de decisió».
Aquestes tres dimensions van constituir el que coneixem per "desenvolupament sostenible".
El balanç, a mig camí, va demostrar que que els resultats assolits eren mediocres per les tímides reformes dels Estats membres. I després l'aribada de l'actual crisi va deixar en paper mullat els objectius i les finalitats de l'estrategia de Lisboa.
Durant la passada presidència espanyola del Consell de la Unió Europea (primer semestre de 2010), l'estratègia post-Lisboa 2010, va ser una de les seves prioritats, que va coincidir amb els objectius de la proposta de la Comissió Europea per a l'estratègia EUROPA 2020 per trobar una sortida a l'actual crisi i un creixement econòmic intel•ligent, sostenible i generador d'ocupació durant la pròpera dècada. El president de la Comissió Europea Barroso va dir: "Tenim la necessitat que Europa sigui capaç de competir en un món globalitzat, però sobre la base del coneixement i l'aposta per una economia inclusiva en la qual no es perdi el senyal d'identitat de la cohesió social".
El 26 de març de 2010 es van aprovar les línies mestres de l'estratègia EUROPA 2020. Tres prioritats que estan interrelacionades i es reforcen mútuament: "Una estratègia per a un creixement intel•ligent, sostenible i integrador" (COM(2010) 2020, 3.3.2010).
Un creixement basat en el coneixement a partir de la innovació, educació i societat digital. Un creixement integrador i una societat inclusiva en d'acord amb alts nivells d’ocupació, formació i capacitació pels nous llocs de treball i la lluita contra la pobresa. I un creixement verd per una economia competitiva i sostenible basant-se en la lluita contra el canvi climàtic, el desenvolupament de les energies renovables i la competitivitat.
L'estratègia marca 5 principals objectius per aconseguir el 2020:
Primer: el 75% de la població de 20 a 64 anys d'edat haurà de tenir ocupació.
Segon: el 3% del PIB de la UE s'haurà d'invertir en R + D.
Tercer: s'aconseguiran els objectius "20/20/20» en l'àmbit del clima i l'energia.
Quart: la taxa d'abandonament escolar haurà de ser inferior al 10% i almenys el 40% dels joves haurà de tenir una qualificació o un diploma.
Cinquè: hi haurà 20 milions de persones menys exposades al risc de la pobresa.
Per aconseguir aquests objectius, la Comissió Europea a través de l'estratègia EUROPA 2020 ha proposat una sèrie de grans iniciatives. L'execució d'aquestes iniciatives és una prioritat compartida, i l'acció necessària s'haurà d'emprendre a tots nivells: comunitari, els Estats membres, autoritats regionals i també les locals.
Així mateix s'inclou la necessitat d'incorporar els agents socials i econòmics, com també la pròpia societat civil.
La Comissió Europea ha demanat als caps d'Estat i Govern que assumeixin la responsabilitat d'aquesta nova estratègia amb la finalitat de ser capacos d'aconseguir els seus objectius en el temps establert. Per això s'han reforçat els mètodes de governabilitat per assegurar que els compromisos es tradueixin en l'acció eficaç sobre el terreny, alhora que la Comissió Europea realitzarà el seguiment d'aquest procés.
Des de Catalunya també en som responsables de la seva aplicació i sobre tot d'aconseguir els millors resultats per sortir de la crisi el més aviat posible.
Joaquim Millan, director d'EUROLOCAL i secretari general del Consell Català del Moviment Europeu.
El Consell Europeu de Göteborg de juny de 2001 va afegir una dimensió ecològica a tots aquests objetius. Calia «examinar d’una manera coordinada les conseqüències econòmiques, socials i ecològiques de totes les polítiques i que s’han de tenir en compte en tots els processos de decisió».
Aquestes tres dimensions van constituir el que coneixem per "desenvolupament sostenible".
El balanç, a mig camí, va demostrar que que els resultats assolits eren mediocres per les tímides reformes dels Estats membres. I després l'aribada de l'actual crisi va deixar en paper mullat els objectius i les finalitats de l'estrategia de Lisboa.
Durant la passada presidència espanyola del Consell de la Unió Europea (primer semestre de 2010), l'estratègia post-Lisboa 2010, va ser una de les seves prioritats, que va coincidir amb els objectius de la proposta de la Comissió Europea per a l'estratègia EUROPA 2020 per trobar una sortida a l'actual crisi i un creixement econòmic intel•ligent, sostenible i generador d'ocupació durant la pròpera dècada. El president de la Comissió Europea Barroso va dir: "Tenim la necessitat que Europa sigui capaç de competir en un món globalitzat, però sobre la base del coneixement i l'aposta per una economia inclusiva en la qual no es perdi el senyal d'identitat de la cohesió social".
El 26 de març de 2010 es van aprovar les línies mestres de l'estratègia EUROPA 2020. Tres prioritats que estan interrelacionades i es reforcen mútuament: "Una estratègia per a un creixement intel•ligent, sostenible i integrador" (COM(2010) 2020, 3.3.2010).
Un creixement basat en el coneixement a partir de la innovació, educació i societat digital. Un creixement integrador i una societat inclusiva en d'acord amb alts nivells d’ocupació, formació i capacitació pels nous llocs de treball i la lluita contra la pobresa. I un creixement verd per una economia competitiva i sostenible basant-se en la lluita contra el canvi climàtic, el desenvolupament de les energies renovables i la competitivitat.
L'estratègia marca 5 principals objectius per aconseguir el 2020:
Primer: el 75% de la població de 20 a 64 anys d'edat haurà de tenir ocupació.
Segon: el 3% del PIB de la UE s'haurà d'invertir en R + D.
Tercer: s'aconseguiran els objectius "20/20/20» en l'àmbit del clima i l'energia.
Quart: la taxa d'abandonament escolar haurà de ser inferior al 10% i almenys el 40% dels joves haurà de tenir una qualificació o un diploma.
Cinquè: hi haurà 20 milions de persones menys exposades al risc de la pobresa.
Per aconseguir aquests objectius, la Comissió Europea a través de l'estratègia EUROPA 2020 ha proposat una sèrie de grans iniciatives. L'execució d'aquestes iniciatives és una prioritat compartida, i l'acció necessària s'haurà d'emprendre a tots nivells: comunitari, els Estats membres, autoritats regionals i també les locals.
Així mateix s'inclou la necessitat d'incorporar els agents socials i econòmics, com també la pròpia societat civil.
La Comissió Europea ha demanat als caps d'Estat i Govern que assumeixin la responsabilitat d'aquesta nova estratègia amb la finalitat de ser capacos d'aconseguir els seus objectius en el temps establert. Per això s'han reforçat els mètodes de governabilitat per assegurar que els compromisos es tradueixin en l'acció eficaç sobre el terreny, alhora que la Comissió Europea realitzarà el seguiment d'aquest procés.
Des de Catalunya també en som responsables de la seva aplicació i sobre tot d'aconseguir els millors resultats per sortir de la crisi el més aviat posible.
Joaquim Millan, director d'EUROLOCAL i secretari general del Consell Català del Moviment Europeu.
dijous, 16 de juny del 2011
Europa i el món: una mirada més enllà de les nostres fronteres
El vell continent continua sent el melic del món. Una prova més l’estem vivint aquests dies, amb el brot de la bactèria “E-coli”. Un virus que ha causat a Europa varis morts, milers de malalts i que ha provocat pèrdues milionàries en el sector agrari, principalment a Espanya, però també en altres països exportadors de fruita i verdura. Una crisi en la que la Comissió Europea ha aprovat destinar 210 milions per compensar les pèrdues patides pels agricultors europeus a causa de l’enfonsament de les vendes d’hortalisses. Una crisi que ha posat en evidència les mancances comunitàries en la coordinació i gestió de l’alerta sanitària i de la que ningú ha assumit responsabilitats.
Però l’E-coli, que tanta tinta ha generat des de que es va detectar el primer cas a Alemanya, no és un fenomen exclusiu d’Europa. És una bactèria habitual de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia i que causa anualment milers de morts. Es calcula que 380.000 nens menors de 5 anys moren cada any per aquest bactèria. L’E-coli és un problema global. L’única diferencia és que la variant que està afectant l’estat alemany és molt virulenta. Si aquest tipus arribés a països en desenvolupament amb molts menys recursos sanitaris i econòmics, els efectes serien devastadors.
Desafortunadament, molt sovint es dóna el cas de què fins que un “problema” no pica a les nostres portes (o fronteres, com el cas de la immigració), no li prestem atenció. Temes clàssics com la pobresa, les ‘hambrunes’, les guerres, les desigualtats o més nous com el canvi climàtic estan presents als discursos dels representants europeus però els sentim molt llunyans. Les crisis econòmica, energètica, alimentària i climàtica són fenòmens amb una dimensió global que requereixen respostes a mig i llarg termini. En un món cada cop més globalitzat és important recordar, encara que només sigui de tant en tant, els compromisos i la responsabilitat que té Europa amb els països de la resta del món.
Lali Carrillo
Però l’E-coli, que tanta tinta ha generat des de que es va detectar el primer cas a Alemanya, no és un fenomen exclusiu d’Europa. És una bactèria habitual de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia i que causa anualment milers de morts. Es calcula que 380.000 nens menors de 5 anys moren cada any per aquest bactèria. L’E-coli és un problema global. L’única diferencia és que la variant que està afectant l’estat alemany és molt virulenta. Si aquest tipus arribés a països en desenvolupament amb molts menys recursos sanitaris i econòmics, els efectes serien devastadors.
Desafortunadament, molt sovint es dóna el cas de què fins que un “problema” no pica a les nostres portes (o fronteres, com el cas de la immigració), no li prestem atenció. Temes clàssics com la pobresa, les ‘hambrunes’, les guerres, les desigualtats o més nous com el canvi climàtic estan presents als discursos dels representants europeus però els sentim molt llunyans. Les crisis econòmica, energètica, alimentària i climàtica són fenòmens amb una dimensió global que requereixen respostes a mig i llarg termini. En un món cada cop més globalitzat és important recordar, encara que només sigui de tant en tant, els compromisos i la responsabilitat que té Europa amb els països de la resta del món.
Lali Carrillo
dilluns, 7 de febrer del 2011
Perdonen que no me levante
Groucho Marx decía que no desearía ser miembro de un club que le admitiera como socio. A veces parece que algunos países europeos no deseen ser miembros del proceso de integración europeo. Me explico. Los europeos han acusado en numerosas ocasiones a los estadounidenses de tener una doble moral al defender valores como la democracia y los derechos humanos a la par que daban apoyo a dictaduras que contribuían a estabilizar a algunos socios estratégicos (léase Egipto). Sin embargo, y dada la actual oleada de revueltas bautizada como “la revolución del jazmín” en varios países del Mediterráneo y Oriente Próximo, los europeos parecemos quedar de nuevo en mal lugar. Mientras los estados miembros apenas se ponen de acuerdo en un descafeinado comunicado, el gobierno de Obama está exigiendo a Mubarak y a otros dictadores de la región que inicien reformas democráticas.
La falta de acuerdo en ofrecer una respuesta clara a favor del avance de la democracia demuestra una vez más la ausencia de ideas claras y objetivos comunes en materia de acción exterior por parte de los países que forman la UE. La escasez de acuerdos en temas tan básicos como los principios rectores de la política exterior o la gestión del mercado común y la moneda única (aunque este tema lo dejamos para otra ocasión) no hacen más que demostrar que —lamentablemente— los pilares sobre los que descansa el proceso de integración europea no son todo lo consistentes que algunos quisiéramos para establecer políticas europeas de calado en algunos ámbitos.
La ausencia de compromisos en este campo nos conduce una vez al más eterno debate ‘ampliación versus profundización’. Somos muchos los que estamos convencidos de que el proceso de integración europeo es una buena idea. Sin embargo, en ocasiones parece que los miembros actúen como Groucho y sean miembros de un club del cual no desean formar parte.
Arnau Gutierrez Camps
La falta de acuerdo en ofrecer una respuesta clara a favor del avance de la democracia demuestra una vez más la ausencia de ideas claras y objetivos comunes en materia de acción exterior por parte de los países que forman la UE. La escasez de acuerdos en temas tan básicos como los principios rectores de la política exterior o la gestión del mercado común y la moneda única (aunque este tema lo dejamos para otra ocasión) no hacen más que demostrar que —lamentablemente— los pilares sobre los que descansa el proceso de integración europea no son todo lo consistentes que algunos quisiéramos para establecer políticas europeas de calado en algunos ámbitos.
La ausencia de compromisos en este campo nos conduce una vez al más eterno debate ‘ampliación versus profundización’. Somos muchos los que estamos convencidos de que el proceso de integración europeo es una buena idea. Sin embargo, en ocasiones parece que los miembros actúen como Groucho y sean miembros de un club del cual no desean formar parte.
Arnau Gutierrez Camps
dimarts, 19 d’octubre del 2010
Els drets humans al Tractat de Lisboa
La protecció dels drets humans i les llibertat fonamentals, és un dels pilars fundacionals de la UE i alhora una línia d’actuació política prioritària i un estàndard que implica transversalment al conjunt de l’acció política de la Unió. En aquest sentit, el nou Tractat de Lisboa (en vigor des del 1 de desembre de 2009) preveu novetats rellevants en aquest àmbit. En referència a la protecció dels drets humans, el Tractat de Lisboa inclou dues novetats especialment rellevants: la primera fa referència a la Carta de Drets Fonamentals i la segona a l’adhesió de la UE al Conveni Europeu de Drets Humans del Consell d’Europa.
En primer lloc, la Carta dels Drets Fonamentals, proclamada a Niça (novembre de 2000), recull per primera vegada en un text únic, el conjunt de drets civils, polítics, econòmics i socials dels ciutadans europeus i de totes les persones que viuen al territori de la Unió. Aquests drets es troben organitzats en base a sis grans capítols: dignitat, llibertat, igualtat, solidaritat, ciutadania i justícia. Precisament per la importància capital de la matèria de la qual és objecte, la inclusió de la Carta en l’articulat dels Tractats ha estat controvertida ja des del moment en el qual es va plantejar per al Tractat Constitucional. Finalment s’ha arribat a un acord i tot i no formar part del Tractat de Lisboa, la Carta de Drets Fonamentals ha pres caràcter jurídicament vinculant gràcies a la referència explícita de la mateixa en l’article 6 del TUE (“La Unió reconeix els drets, llibertats i principis enunciats a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea de 7 de desembre de 2000, tal i com fou adoptada el 12 de desembre de 2007 a Estrasburg, la qual tindrà el mateix valor jurídic que els Tractats”). Amb tot, la controversia ha portat a que Polònia i el Regne Unit disposin d’un Protocol adjunt al Tractat de Lisboa (Protocols 61 i 62 annexos al Tractat de Lisboa, que els eximeix d’aquesta vinculació jurídica en una matèria tan sensible com són els drets humans). És a dir, la Carta és d’aplicació jurídicament vinculant per a 25 dels 27 estats membres.
En segon lloc, el mateix article 6 del TUE preveu l’adhesió de la Unió al CEDH. Aquest fet planteja dificultats en l’àmbit jurídic, en especial donada la coexistència de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’una banda, i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de l’altra. Malgrat tot això, la adhesió al CEDH suposa una garantia addicional a la protecció dels drets humans en el sistema comunitari. Així mateix també cal destacar que la Unió adopta la conceptualització dels drets humans i les llibertats fonamentals establerta al CEDH.
Finalment, i en un pla una mica diferent, el Tractat de Lisboa també habilita la Iniciativa Lesgislativa Popular (Art. 11.4 TUE-24 TFUE) mitjançant la qual els ciutadans dels Estats Membres poden instar a la Comissió a que formuli propostes legislatives sobre aquells aspectes que considerin que han de ser regulats a escala europea. Aquesta iniciativa és especialment rellevant des de l’òptica de la qualitat democràtica i el dret a la participació.
Laia Tomàs Vinardell
En primer lloc, la Carta dels Drets Fonamentals, proclamada a Niça (novembre de 2000), recull per primera vegada en un text únic, el conjunt de drets civils, polítics, econòmics i socials dels ciutadans europeus i de totes les persones que viuen al territori de la Unió. Aquests drets es troben organitzats en base a sis grans capítols: dignitat, llibertat, igualtat, solidaritat, ciutadania i justícia. Precisament per la importància capital de la matèria de la qual és objecte, la inclusió de la Carta en l’articulat dels Tractats ha estat controvertida ja des del moment en el qual es va plantejar per al Tractat Constitucional. Finalment s’ha arribat a un acord i tot i no formar part del Tractat de Lisboa, la Carta de Drets Fonamentals ha pres caràcter jurídicament vinculant gràcies a la referència explícita de la mateixa en l’article 6 del TUE (“La Unió reconeix els drets, llibertats i principis enunciats a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea de 7 de desembre de 2000, tal i com fou adoptada el 12 de desembre de 2007 a Estrasburg, la qual tindrà el mateix valor jurídic que els Tractats”). Amb tot, la controversia ha portat a que Polònia i el Regne Unit disposin d’un Protocol adjunt al Tractat de Lisboa (Protocols 61 i 62 annexos al Tractat de Lisboa, que els eximeix d’aquesta vinculació jurídica en una matèria tan sensible com són els drets humans). És a dir, la Carta és d’aplicació jurídicament vinculant per a 25 dels 27 estats membres.
En segon lloc, el mateix article 6 del TUE preveu l’adhesió de la Unió al CEDH. Aquest fet planteja dificultats en l’àmbit jurídic, en especial donada la coexistència de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’una banda, i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de l’altra. Malgrat tot això, la adhesió al CEDH suposa una garantia addicional a la protecció dels drets humans en el sistema comunitari. Així mateix també cal destacar que la Unió adopta la conceptualització dels drets humans i les llibertats fonamentals establerta al CEDH.
Finalment, i en un pla una mica diferent, el Tractat de Lisboa també habilita la Iniciativa Lesgislativa Popular (Art. 11.4 TUE-24 TFUE) mitjançant la qual els ciutadans dels Estats Membres poden instar a la Comissió a que formuli propostes legislatives sobre aquells aspectes que considerin que han de ser regulats a escala europea. Aquesta iniciativa és especialment rellevant des de l’òptica de la qualitat democràtica i el dret a la participació.
Laia Tomàs Vinardell
dijous, 5 d’agost del 2010
Premi europeu per al bloc del Europe Direct-Barcelona
El Punt d'Informació Europe Direct-Barcelona ha guanyat el premi al millor bloc en la categoria 'Post sobre Actualitat Europea' en el II Concurs de 'Blogs Espacio Europa'. L'objectiu del premi és fomentar la informació i el debat sobre l'actualitat europea entre els internautes. La segona edició d'aquest concurs ha estat organitzada per la Representació a Espanya de la Comissió Europea, amb la col·laboració de l'Oficina del Parlament Europeu a Espanya i la Secretaria d'Estat per a la Unió Europea. El Europe Direct-Barcelona és un punt d'informació i comunicació adreçat a la ciutadania que la Diputació de Barcelona coordina des de l'any 2009 i que pertany a una xarxa de més de 500 punts que la Comissió Europea té repartits als 27 Estats membres. Aquesta xarxa sobre la UE, que es va posar en marxa el 2005, té com a principal objectiu acostar Europa als ciutadans i fer que tinguin accés a la informació allà on es trobin.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
