La protecció dels drets humans i les llibertat fonamentals, és un dels pilars fundacionals de la UE i alhora una línia d’actuació política prioritària i un estàndard que implica transversalment al conjunt de l’acció política de la Unió. En aquest sentit, el nou Tractat de Lisboa (en vigor des del 1 de desembre de 2009) preveu novetats rellevants en aquest àmbit. En referència a la protecció dels drets humans, el Tractat de Lisboa inclou dues novetats especialment rellevants: la primera fa referència a la Carta de Drets Fonamentals i la segona a l’adhesió de la UE al Conveni Europeu de Drets Humans del Consell d’Europa.
En primer lloc, la Carta dels Drets Fonamentals, proclamada a Niça (novembre de 2000), recull per primera vegada en un text únic, el conjunt de drets civils, polítics, econòmics i socials dels ciutadans europeus i de totes les persones que viuen al territori de la Unió. Aquests drets es troben organitzats en base a sis grans capítols: dignitat, llibertat, igualtat, solidaritat, ciutadania i justícia. Precisament per la importància capital de la matèria de la qual és objecte, la inclusió de la Carta en l’articulat dels Tractats ha estat controvertida ja des del moment en el qual es va plantejar per al Tractat Constitucional. Finalment s’ha arribat a un acord i tot i no formar part del Tractat de Lisboa, la Carta de Drets Fonamentals ha pres caràcter jurídicament vinculant gràcies a la referència explícita de la mateixa en l’article 6 del TUE (“La Unió reconeix els drets, llibertats i principis enunciats a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea de 7 de desembre de 2000, tal i com fou adoptada el 12 de desembre de 2007 a Estrasburg, la qual tindrà el mateix valor jurídic que els Tractats”). Amb tot, la controversia ha portat a que Polònia i el Regne Unit disposin d’un Protocol adjunt al Tractat de Lisboa (Protocols 61 i 62 annexos al Tractat de Lisboa, que els eximeix d’aquesta vinculació jurídica en una matèria tan sensible com són els drets humans). És a dir, la Carta és d’aplicació jurídicament vinculant per a 25 dels 27 estats membres.
En segon lloc, el mateix article 6 del TUE preveu l’adhesió de la Unió al CEDH. Aquest fet planteja dificultats en l’àmbit jurídic, en especial donada la coexistència de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’una banda, i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de l’altra. Malgrat tot això, la adhesió al CEDH suposa una garantia addicional a la protecció dels drets humans en el sistema comunitari. Així mateix també cal destacar que la Unió adopta la conceptualització dels drets humans i les llibertats fonamentals establerta al CEDH.
Finalment, i en un pla una mica diferent, el Tractat de Lisboa també habilita la Iniciativa Lesgislativa Popular (Art. 11.4 TUE-24 TFUE) mitjançant la qual els ciutadans dels Estats Membres poden instar a la Comissió a que formuli propostes legislatives sobre aquells aspectes que considerin que han de ser regulats a escala europea. Aquesta iniciativa és especialment rellevant des de l’òptica de la qualitat democràtica i el dret a la participació.
Laia Tomàs Vinardell
dimarts, 19 d’octubre del 2010
dijous, 5 d’agost del 2010
Premi europeu per al bloc del Europe Direct-Barcelona
El Punt d'Informació Europe Direct-Barcelona ha guanyat el premi al millor bloc en la categoria 'Post sobre Actualitat Europea' en el II Concurs de 'Blogs Espacio Europa'. L'objectiu del premi és fomentar la informació i el debat sobre l'actualitat europea entre els internautes. La segona edició d'aquest concurs ha estat organitzada per la Representació a Espanya de la Comissió Europea, amb la col·laboració de l'Oficina del Parlament Europeu a Espanya i la Secretaria d'Estat per a la Unió Europea. El Europe Direct-Barcelona és un punt d'informació i comunicació adreçat a la ciutadania que la Diputació de Barcelona coordina des de l'any 2009 i que pertany a una xarxa de més de 500 punts que la Comissió Europea té repartits als 27 Estats membres. Aquesta xarxa sobre la UE, que es va posar en marxa el 2005, té com a principal objectiu acostar Europa als ciutadans i fer que tinguin accés a la informació allà on es trobin.
divendres, 18 de juny del 2010
La nova Estratègia Europea
El dia 17 de juny els Caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea aprovaven l’Estratègia Europa 2020, després de la seva publicació el març per part de la Comissió Europea, la qual cosa té la seva importància pel fet que aquesta estratègia es vol erigir com la resposta a la crisi, plantejant un creixement intel•ligent, sostenible i integrador, tal com s’ha definit.
El seu objectiu més remarcable és voler aconseguir un creixement més verd i socialment integrador, alhora que es vol enfortir la recuperació de la crisi, a través de tres grans línies d’actuació al llarg dels propers 10 anys: crear valor a través del coneixement, potenciar el paper de la ciutadania en unes societats inclusives, i crear una economia competitiva, connectada i amb un clar enfocament vers el desenvolupament sostenible.
Ambiciosos objectius i línies d’actuació, els quals són molt necessaris en el període de crisi econòmica i financera que vivim. Són necessaris i alhora aporten una línia a seguir en la coordinació de les forces polítiques i econòmiques d’Europa, i així afrontar el moment de transformació en el qual estem involucrats, en el qual la crisi ha llençat per terra anys de progrés econòmic i social i ha exposat les debilitats estructurals de l’economia europea.
La ciutadania europea ha d’encarar el seu futur actuant col•lectivament, per aconseguir reduir la taxa d’atur, per assolir els objectius de reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle, per augmentar la qualitat de l’educació rebuda i retinguda pels i per les alumnes, per disminuir els nivells de pobresa (actualment es calcula que el 17% de la població europea està en la pobresa!), alhora que augmenta la cohesió social, econòmica i territorial.
A partir d’ara és hora que les propostes i iniciatives es concretin en els Estats membres, fent front comú als problemes i assolint els objectius d’Europa 2020, les quasi 500 milions d’homes i dones dels vint-i-set països de la Unió Europea ho estem desitjant.
Carles Passarell
El seu objectiu més remarcable és voler aconseguir un creixement més verd i socialment integrador, alhora que es vol enfortir la recuperació de la crisi, a través de tres grans línies d’actuació al llarg dels propers 10 anys: crear valor a través del coneixement, potenciar el paper de la ciutadania en unes societats inclusives, i crear una economia competitiva, connectada i amb un clar enfocament vers el desenvolupament sostenible.
Ambiciosos objectius i línies d’actuació, els quals són molt necessaris en el període de crisi econòmica i financera que vivim. Són necessaris i alhora aporten una línia a seguir en la coordinació de les forces polítiques i econòmiques d’Europa, i així afrontar el moment de transformació en el qual estem involucrats, en el qual la crisi ha llençat per terra anys de progrés econòmic i social i ha exposat les debilitats estructurals de l’economia europea.
La ciutadania europea ha d’encarar el seu futur actuant col•lectivament, per aconseguir reduir la taxa d’atur, per assolir els objectius de reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle, per augmentar la qualitat de l’educació rebuda i retinguda pels i per les alumnes, per disminuir els nivells de pobresa (actualment es calcula que el 17% de la població europea està en la pobresa!), alhora que augmenta la cohesió social, econòmica i territorial.
A partir d’ara és hora que les propostes i iniciatives es concretin en els Estats membres, fent front comú als problemes i assolint els objectius d’Europa 2020, les quasi 500 milions d’homes i dones dels vint-i-set països de la Unió Europea ho estem desitjant.
Carles Passarell
dimarts, 18 de maig del 2010
La Presidència Espanyola 2010 és una clara oportunitat per incorporar definitivament als ens locals i a la ciutadania al procés d’integració europea.
El Tractat d’adhesió de l’Estat espanyol a les Comunitats Europees signat el 12 de juny de 1985 i que va entrar en vigor l’1 de gener de 1986, va ser per a molts de nosaltres el retorn a la causa comuna europea i al nostre espai vital comunitari. En aquests més de vint anys, els avenços en el nostre país han estat extraordinaris i espectaculars. En una part molt important gràcies als fons europeus que hem rebut, especialment els regionals i de cohesió, que ens han permès modernitzar i transformar els nostres pobles i ciutats, i per tant la nostra societat. Europa és la història d’un èxit.
Actualment hem passat d’un clar impuls a una desconcertant incertesa. Hem decidit avançar en l’ampliació sense una prèvia aprofundiment. És a dir, hem passat a ser 27 Estats membres que conformen l’actual Unió Europea sense actualitzar les regles de joc i adaptar les institucions. Però després de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa el passat 1 de desembre, no podem seguir paralitzats, ara cal actuar. Ja no hi ha excuses, tenim una eina de treball que ens ha costat 8 anys de negociacions, debats, reflexions, i ara hem de passar a l’acció i als fets.
En aquest sentit la Presidència Espanyola té una gran responsabilitat doncs ha iniciat la seva aplicació.
La Unió Europea és cada dia més present en la vida dels ciutadans i ciutadanes, però Europa necessita pedagogia, ha de ser explicada i entesa, ha de ser compartida i sentida com a pròpia. Els municipis són fonamentals i han de ser protagonistes i no han de deixar passar l’ocasió per ser-ho. La Unió Europea necessita de la seva implicació per arribar a la ciutadania. Ens trobem davant d’una Unió Europea que necessita millorar les seves institucions per convertir-les en més eficaces, més properes i assumibles per a la ciutadania, que donin respostes clares i concises als problemes, que proposin i impulsin solucions a les necessitats reals de la ciutadania, com l’ocupació, la lluita contra la pobresa, l’exclusió social, l’habitatge, l’educació, la seguretat, etc …el Tractat de Lisboa ho permet, però també s’ha de tenir voluntat i decisió per fer-ho.
Els Governs Locals són la base territorial on s’executen les polítiques comunitàries. Més del 75% de les lleis que s’aproven al final de l’any en un Estat membre, són transposicions de normes que s’han aprovat prèviament a Brussel.les, i per tant el 75% de decisions que es prenen en un ens local vénen condicionades prèviament de manera directament o indirectament per decisions preses en les institucions europees. Decisions que ens afecten en la nostra vida diària.
Els ciutadans i ciutadanes han de ser conscients que formen part d’un espai comú amb problemes i necessitats que s’han de resoldre, i que fer-ho a nivell europeu, moltes vegades, és l’única solució viable, ja que les institucions comunitàries aporten els instruments per a això.
Durant gran part del trajecte del procés de construcció europea els motors i líders han estat els diferents governs dels estats membres. De fet, avui encara en part això és així. Però el que ha variat és que ja no poden ser-ho en exclusiva i per tant han d’ compartir protagonisme amb altres nivells de govern i d’administració pública, especialment la regional i la local, com també amb la ciutadania.
En complir els 25 anys de la signatura del Tractat d’Adhesió d’Espanya i Portugal, estem davant una gran oportunitat. Som conscients de que el moment es complicat i difícil, que la crisi global ens esta passant factura de forma contundent. Però també es el moment de ser responsables i compromesos amb el projecte europeu que ens ha d’ajudar a trobar la manera de resoldre l’actual situació sense sacrificar els drets que tants anys ens han costat obtindre i que la Unió Europea ens garanteix.
Ara també es moment de que els governs locals i la ciutadania participin de forma activa i siguin també protagonistes d’aquest nova Europa.
JOAQUIM MILLAN
Secretari General del Consell Català del Moviment Europeu
Actualment hem passat d’un clar impuls a una desconcertant incertesa. Hem decidit avançar en l’ampliació sense una prèvia aprofundiment. És a dir, hem passat a ser 27 Estats membres que conformen l’actual Unió Europea sense actualitzar les regles de joc i adaptar les institucions. Però després de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa el passat 1 de desembre, no podem seguir paralitzats, ara cal actuar. Ja no hi ha excuses, tenim una eina de treball que ens ha costat 8 anys de negociacions, debats, reflexions, i ara hem de passar a l’acció i als fets.
En aquest sentit la Presidència Espanyola té una gran responsabilitat doncs ha iniciat la seva aplicació.
La Unió Europea és cada dia més present en la vida dels ciutadans i ciutadanes, però Europa necessita pedagogia, ha de ser explicada i entesa, ha de ser compartida i sentida com a pròpia. Els municipis són fonamentals i han de ser protagonistes i no han de deixar passar l’ocasió per ser-ho. La Unió Europea necessita de la seva implicació per arribar a la ciutadania. Ens trobem davant d’una Unió Europea que necessita millorar les seves institucions per convertir-les en més eficaces, més properes i assumibles per a la ciutadania, que donin respostes clares i concises als problemes, que proposin i impulsin solucions a les necessitats reals de la ciutadania, com l’ocupació, la lluita contra la pobresa, l’exclusió social, l’habitatge, l’educació, la seguretat, etc …el Tractat de Lisboa ho permet, però també s’ha de tenir voluntat i decisió per fer-ho.
Els Governs Locals són la base territorial on s’executen les polítiques comunitàries. Més del 75% de les lleis que s’aproven al final de l’any en un Estat membre, són transposicions de normes que s’han aprovat prèviament a Brussel.les, i per tant el 75% de decisions que es prenen en un ens local vénen condicionades prèviament de manera directament o indirectament per decisions preses en les institucions europees. Decisions que ens afecten en la nostra vida diària.
Els ciutadans i ciutadanes han de ser conscients que formen part d’un espai comú amb problemes i necessitats que s’han de resoldre, i que fer-ho a nivell europeu, moltes vegades, és l’única solució viable, ja que les institucions comunitàries aporten els instruments per a això.
Durant gran part del trajecte del procés de construcció europea els motors i líders han estat els diferents governs dels estats membres. De fet, avui encara en part això és així. Però el que ha variat és que ja no poden ser-ho en exclusiva i per tant han d’ compartir protagonisme amb altres nivells de govern i d’administració pública, especialment la regional i la local, com també amb la ciutadania.
En complir els 25 anys de la signatura del Tractat d’Adhesió d’Espanya i Portugal, estem davant una gran oportunitat. Som conscients de que el moment es complicat i difícil, que la crisi global ens esta passant factura de forma contundent. Però també es el moment de ser responsables i compromesos amb el projecte europeu que ens ha d’ajudar a trobar la manera de resoldre l’actual situació sense sacrificar els drets que tants anys ens han costat obtindre i que la Unió Europea ens garanteix.
Ara també es moment de que els governs locals i la ciutadania participin de forma activa i siguin també protagonistes d’aquest nova Europa.
JOAQUIM MILLAN
Secretari General del Consell Català del Moviment Europeu
dimecres, 17 de febrer del 2010
El futur d’europa, pendent dels europeus
”Facilitem el pas d’una Europa dels estats a una Europa dels ciutadans”, escrivia Valery Giscard d’Estaing, expresident francès i promotor de la frustrada Constitució, el mateix dia del nomenament dels nous comissaris de la Unió Europea. La formació artificial del vell continent ha estat fins ara de naturalesa funcional, centrada a satisfer les aspiracions econòmiques dels estats, la fe en el consum i l’aliança dels interessos nacionals. Ara, després del plantejament d’anar més enllà en la unió federal i en l’ampliació de poders i d’estats, els europeus ens hem fet enrere. La pregunta que cal respondre és: Cap a on va Europa? O millor: Cap a on volem que vagi?
l’egoisme sobirrà.
“L’ideal seria anar cap a uns estats units d’Europa”, sentencia el director de la prestigiosa revista Foreing Affers i codirector de l’Institut d’Integració Europeu a Mèxic, Jordi Bacaria. Des de la seva perspectiva econòmica defensa la possibilitat d’esdevenir un estat federal real, més enllà d’un mercat comú, amb una política monetària forta i un mecanisme financer autònom. La falta de compromís d’alguns estats membres “respon a raons polítiques, no econòmiques”, i afegeix: “El no de Suècia i l’actitud del Regne Unit i Dinamarca són exemples claríssims de protecció de la sobirania nacional”. Francesc Morata, professor i politòleg expert en integració europea, opina que el camí de la Unió hauria de dirigir-se cap a una “federació d’estats mantenint les diferències culturals”. La Constitució europea no es va aprovar, en part, per exigir massa compromís als estats, per fer-los formar part d’un supraestat artificial amb manca de caràcter polític i cultural. “Ens falten trets identitaris”, assenyala Morata.
El professor ho justifica dient que: “Són més importants uns drets i uns valors comuns
que identifiquin els europeus, com la justícia, la pau, els drets humans o el medi ambient”. J. Weiler ja va pronosticar a Journal of Common Market Studies que la “retòrica constitucional” era un gran perill per al procés d’integració.
La Fundació Catalunya-Europa, presidida per l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, treballa en moltes direccions, una d’elles és la identificació de la societat civil
catalana amb la consciència cívica europea. Max Vives, director de la fundació, explica
la importància de sentir-nos europeus, i en aquest sentit assenyala que els símbols
culturals són responsables d’aquests sentiments i per aconseguir-ho “estem posant
en català la lletra de l’himne d’Europa, entre altres accions”. Incidir en la política a través d’estudis de bones pràctiques i en la societat són els seus objectius. Els estats es van dissipant, van perdent força, perquè “cada vegada tenen menys competències, ja sigui per cedir-les a les comunitats o regions, com per fer-ho a la Unió Europea”. Vives,
defensor de la postura que Europa ha de ser un estat constituent, raona que el pas
següent “ha de ser la Constitució” feta des del poble i a través dels mitjans digitals, els
quals “democratitzen la informació i la participació”.
la veu del poble europeu
El dèficit democràtic de la Unió, la falta de personalitat jurídica internacional o l’absència d’un cap visible del Consell Europeu han estat fins ara els defectes corregits per Lisboa. El nou tractat presenta, a més, la iniciativa ciutadana, per la qual un milió de
ciutadans procedents d’un nombre significatiu d’estats poden proposar directament
a la Comissió un iniciativa legislativa. Per Didier Chabanet, doctor en ciència política,
la nova participació ciutadana és controvertida, perquè “obre la caixa dels trons”,
dóna la possibilitat de donar veu “a grups, per exemple, d’extrema dreta i recrear a
gran escala la tensió cultural i política viscuda els últims mesos a Suïssa”. Vives veu
amb bons ulls la iniciativa, perquè donarà l’oportunitat als europeus “a organitzar-se
transversalment per aconseguir un interès comú” i així identificar-se més d’una nacionalitat en una mateixa causa europea.
La recerca de l’essència política del vell continent comença a l’Haia el 1948 i arriba
fins avui, a Lisboa, l’any 2010. El període entre un i altre ha estat convergent, lent
i imprevisible. L’horitzó del continent és, si més no, difuminat.
Francesc Morata pronostica dos possibles futurs per a la unió: l’Europa de les dues
velocitats, amb països integrats al 100% amb una mateixa política exterior, de defensa
i una fiscalitat comuna i envoltats per un segon cercle d’estats que no accepten
totes les normes comunes, i una Europa d’entre 35 i 40 estats que seguirà funcionant
com ara, amb la necessitat visible de més integració. Calum Shaw, anglès, sociòleg
i estudiant d’integració Europea, dóna suport a una idea híbrida: “Arribarà un dia
que Europa no podrà créixer més. El Consell tindrà tants membres que haurà d’augmentar la proporció de decisions per majoria qualificada, cosa que formarà part delproper tractat”. Shaw veu també una Europa amb múltiples velocitats i d’una geometria diversa, “uns temes aniran cap a la integració, com l’economia, i d’altres, cap a la cooperació, com la cultura o l’educació”.La identitat europea, segons Shaw, rau en
la necessitat d’explicar la història de la integració a les escoles.
La porta que obre lisboa, París, Roma, Maastricht, Amsterdam, Niça i Lisboa. Encara és d’hora per saber el nomde la propera norma comuna, per ara només podem especular amb les mancancesde Lisboa. El tractat permet una Europa amb més presència exterior i actuar amb
identitat pròpia amb el nom de la Unió,crea la presidència permanent del Consell
Europeu –Herman Van Rompuy– i la figura de l’alt representant per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat –Catherine Ashton–. Malgrat això, en són moltes les
demandes pendents que haurien de formar part del pròxim tractat.
La representabilitat és un dels ítems més discutits, la raó principal és que no s’adequa
a la maduresa de la Unió. Morata assenyala que cal un únic Consell Europeu, en
què sempre hi hagi els mateixos ministres i una representació més concreta dels estats.
Max Vives afegeix que el president europeu ha de ser escollit directament pels
ciutadans, i Morata puntualitza que ”amb dos vicepresidents de països diferents” i
que la Comissió surti del Parlament. Bacaria remarca la necessitat de definir l’obligatorietat de formar part de l’eurozona, i la constitució d’un govern econòmic i una autoritat que controli el BCE, a més d’un “pressupost generós que representés com
a mínim el 10% del PIB, i amb una política fiscal”.
La presidència d’Espanya al Consell i les dues noves figures polítiques seran les encarregades d’arrencar Lisboa en ple període de crisi i començar a decidir el destí
d’Europa.
Anna Bellorbí
l’egoisme sobirrà.
“L’ideal seria anar cap a uns estats units d’Europa”, sentencia el director de la prestigiosa revista Foreing Affers i codirector de l’Institut d’Integració Europeu a Mèxic, Jordi Bacaria. Des de la seva perspectiva econòmica defensa la possibilitat d’esdevenir un estat federal real, més enllà d’un mercat comú, amb una política monetària forta i un mecanisme financer autònom. La falta de compromís d’alguns estats membres “respon a raons polítiques, no econòmiques”, i afegeix: “El no de Suècia i l’actitud del Regne Unit i Dinamarca són exemples claríssims de protecció de la sobirania nacional”. Francesc Morata, professor i politòleg expert en integració europea, opina que el camí de la Unió hauria de dirigir-se cap a una “federació d’estats mantenint les diferències culturals”. La Constitució europea no es va aprovar, en part, per exigir massa compromís als estats, per fer-los formar part d’un supraestat artificial amb manca de caràcter polític i cultural. “Ens falten trets identitaris”, assenyala Morata.
El professor ho justifica dient que: “Són més importants uns drets i uns valors comuns
que identifiquin els europeus, com la justícia, la pau, els drets humans o el medi ambient”. J. Weiler ja va pronosticar a Journal of Common Market Studies que la “retòrica constitucional” era un gran perill per al procés d’integració.
La Fundació Catalunya-Europa, presidida per l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, treballa en moltes direccions, una d’elles és la identificació de la societat civil
catalana amb la consciència cívica europea. Max Vives, director de la fundació, explica
la importància de sentir-nos europeus, i en aquest sentit assenyala que els símbols
culturals són responsables d’aquests sentiments i per aconseguir-ho “estem posant
en català la lletra de l’himne d’Europa, entre altres accions”. Incidir en la política a través d’estudis de bones pràctiques i en la societat són els seus objectius. Els estats es van dissipant, van perdent força, perquè “cada vegada tenen menys competències, ja sigui per cedir-les a les comunitats o regions, com per fer-ho a la Unió Europea”. Vives,
defensor de la postura que Europa ha de ser un estat constituent, raona que el pas
següent “ha de ser la Constitució” feta des del poble i a través dels mitjans digitals, els
quals “democratitzen la informació i la participació”.
la veu del poble europeu
El dèficit democràtic de la Unió, la falta de personalitat jurídica internacional o l’absència d’un cap visible del Consell Europeu han estat fins ara els defectes corregits per Lisboa. El nou tractat presenta, a més, la iniciativa ciutadana, per la qual un milió de
ciutadans procedents d’un nombre significatiu d’estats poden proposar directament
a la Comissió un iniciativa legislativa. Per Didier Chabanet, doctor en ciència política,
la nova participació ciutadana és controvertida, perquè “obre la caixa dels trons”,
dóna la possibilitat de donar veu “a grups, per exemple, d’extrema dreta i recrear a
gran escala la tensió cultural i política viscuda els últims mesos a Suïssa”. Vives veu
amb bons ulls la iniciativa, perquè donarà l’oportunitat als europeus “a organitzar-se
transversalment per aconseguir un interès comú” i així identificar-se més d’una nacionalitat en una mateixa causa europea.
La recerca de l’essència política del vell continent comença a l’Haia el 1948 i arriba
fins avui, a Lisboa, l’any 2010. El període entre un i altre ha estat convergent, lent
i imprevisible. L’horitzó del continent és, si més no, difuminat.
Francesc Morata pronostica dos possibles futurs per a la unió: l’Europa de les dues
velocitats, amb països integrats al 100% amb una mateixa política exterior, de defensa
i una fiscalitat comuna i envoltats per un segon cercle d’estats que no accepten
totes les normes comunes, i una Europa d’entre 35 i 40 estats que seguirà funcionant
com ara, amb la necessitat visible de més integració. Calum Shaw, anglès, sociòleg
i estudiant d’integració Europea, dóna suport a una idea híbrida: “Arribarà un dia
que Europa no podrà créixer més. El Consell tindrà tants membres que haurà d’augmentar la proporció de decisions per majoria qualificada, cosa que formarà part delproper tractat”. Shaw veu també una Europa amb múltiples velocitats i d’una geometria diversa, “uns temes aniran cap a la integració, com l’economia, i d’altres, cap a la cooperació, com la cultura o l’educació”.La identitat europea, segons Shaw, rau en
la necessitat d’explicar la història de la integració a les escoles.
La porta que obre lisboa, París, Roma, Maastricht, Amsterdam, Niça i Lisboa. Encara és d’hora per saber el nomde la propera norma comuna, per ara només podem especular amb les mancancesde Lisboa. El tractat permet una Europa amb més presència exterior i actuar amb
identitat pròpia amb el nom de la Unió,crea la presidència permanent del Consell
Europeu –Herman Van Rompuy– i la figura de l’alt representant per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat –Catherine Ashton–. Malgrat això, en són moltes les
demandes pendents que haurien de formar part del pròxim tractat.
La representabilitat és un dels ítems més discutits, la raó principal és que no s’adequa
a la maduresa de la Unió. Morata assenyala que cal un únic Consell Europeu, en
què sempre hi hagi els mateixos ministres i una representació més concreta dels estats.
Max Vives afegeix que el president europeu ha de ser escollit directament pels
ciutadans, i Morata puntualitza que ”amb dos vicepresidents de països diferents” i
que la Comissió surti del Parlament. Bacaria remarca la necessitat de definir l’obligatorietat de formar part de l’eurozona, i la constitució d’un govern econòmic i una autoritat que controli el BCE, a més d’un “pressupost generós que representés com
a mínim el 10% del PIB, i amb una política fiscal”.
La presidència d’Espanya al Consell i les dues noves figures polítiques seran les encarregades d’arrencar Lisboa en ple període de crisi i començar a decidir el destí
d’Europa.
Anna Bellorbí
dilluns, 25 de gener del 2010
El Dèficit Democràtic de la UE: una qüestió d'enfocament
Tothom ha sentit parlar de la qüestió del suposat Dèficit Democràtic (DD) de la Unió Europea.
“Suposat” precisament perquè en realitat podem dir que la seva percepció depèn de com s’enfoca la qüestió.
Encara que no sigui possible donar una definició universal del que és, es podria afirmar que la seva accepció més general es dóna quan en organismes o institucions suposadament democràtiques es considera que estan fallant els principis de la democràcia representativa. En el cas de la UE, el DD està relacionat amb la creació de centres de poder a nivell supranacional sense que s'hagi portat a terme una transferència adequada, a aquest nivell, de procediments eficients de control democràtic i de legitimació. En altres paraules, el DD en la UE es refereix a la percepció, per part els ciutadans, d'una menor democràcia deguda a una suposada falta de legitimitat de les Institucions de la UE i al sentiment de reduïda influència de la ciutadania en el procés de presa de les decisions.
Les opinions difereixen sobre les causes i de les solucions d'aquest Dèficit i s'ha argumentat també que és estructural, o sigui que no es pot resoldre sense canviar la naturalesa de la Unió.
Efectivament, quan s’intenta trobar l’existència o no d’un DD a la UE, cal considerar que és una organització realment única, no és un estat federal però tampoc una simple organització internacional. En aquest sentit, podem parlar de l'existència o no d'un DD a la Unió en funció del punt de vista: simplificant molt, comparada amb un ideal Estat-Nació Democràtic, la UE és menys democràtica, però si la comparem amb una OI com l'Organització Mundial del Comerç, o el Banc Mundial, la UE té un excés de democràcia. És a dir que l'enfocament defineix la resposta i molt més si tenim en compte quina finalitat última pensem que hauria de tenir la UE: una Confederació? Una Comunitat Econòmica? Una Federació?
Aquest debat és de molta actualitat i avui dia podem, d'una banda, observar les qüestions clau que han estat aixecades i per l'altre, intentar demanar-nos, en funció del punt de comparació, quina solució es podria trobar per al DD.
Quant a les qüestions principals destacaria les següents:
la critica respecte a un poder massa fort dels executius de Brussel·les en el policy making;
el debat al voltant de la transparència del procés de presa de decisions, la responsabilitat dels actors polítics europeus i el rol de control del Tribunal de Justicia Europeu i dels tribunals nacionals.
la percepció que els representants dels governs a Brussel·les persegueixen polítiques diferents d’aquelles que els ciutadans els “deixen” perseguir en els seus propis països i la forta influència sobre aquests de la pressió dels grups d'interès dotats de majors recursos;
la percepció que el Parlament Europeu, encara que es tinguin en compte les modificacions aportades per tots els tractats de reforma (i especialment pel tractat de Lisboa), no tingui encara suficient poder en comparació amb el Consell;
la baixa i decreixent afluència a les eleccions europees, la falta d'unes eleccions i partits realment europeus, l'encara baix sentiment de ciutadania europea i de la seva identificació amb les institucions i amb el conjunt del projecte europeu;
Seria molt interessant aprofundir cadascuna d'elles i una vegada assumida la naturalesa del DD, abordar el debat sobre la solució més adequada per a eliminar-lo o reduir-lo. Personalment, em sembla d'especial rellevància el debat començat al 2001, amb el Llibre Blanc de la Comissió Europea sobre la nova gobernança de la UE i l'actual sobre la Gobernança multinivell. Ambdós estan vinculats a la qüestió sobre si les formes de democràcia participativa poden ser substitutes o més aviat complements dels tradicionals esquemes de la democràcia representativa lligats a l'Estat-Nació. Aquest debat em sembla de fonamental importància si tenim en compte tant l'actual arquitectura de la UE, com la disposició de la ciutadania europea cap a l'adopció d'una Constitució per a Europa, que de moment deixa la porta mig-tancada a una solució de tipus estructural per al Dèficit Democràtic de la UE.
Davide Strangis
“Suposat” precisament perquè en realitat podem dir que la seva percepció depèn de com s’enfoca la qüestió.
Encara que no sigui possible donar una definició universal del que és, es podria afirmar que la seva accepció més general es dóna quan en organismes o institucions suposadament democràtiques es considera que estan fallant els principis de la democràcia representativa. En el cas de la UE, el DD està relacionat amb la creació de centres de poder a nivell supranacional sense que s'hagi portat a terme una transferència adequada, a aquest nivell, de procediments eficients de control democràtic i de legitimació. En altres paraules, el DD en la UE es refereix a la percepció, per part els ciutadans, d'una menor democràcia deguda a una suposada falta de legitimitat de les Institucions de la UE i al sentiment de reduïda influència de la ciutadania en el procés de presa de les decisions.
Les opinions difereixen sobre les causes i de les solucions d'aquest Dèficit i s'ha argumentat també que és estructural, o sigui que no es pot resoldre sense canviar la naturalesa de la Unió.
Efectivament, quan s’intenta trobar l’existència o no d’un DD a la UE, cal considerar que és una organització realment única, no és un estat federal però tampoc una simple organització internacional. En aquest sentit, podem parlar de l'existència o no d'un DD a la Unió en funció del punt de vista: simplificant molt, comparada amb un ideal Estat-Nació Democràtic, la UE és menys democràtica, però si la comparem amb una OI com l'Organització Mundial del Comerç, o el Banc Mundial, la UE té un excés de democràcia. És a dir que l'enfocament defineix la resposta i molt més si tenim en compte quina finalitat última pensem que hauria de tenir la UE: una Confederació? Una Comunitat Econòmica? Una Federació?
Aquest debat és de molta actualitat i avui dia podem, d'una banda, observar les qüestions clau que han estat aixecades i per l'altre, intentar demanar-nos, en funció del punt de comparació, quina solució es podria trobar per al DD.
Quant a les qüestions principals destacaria les següents:
la critica respecte a un poder massa fort dels executius de Brussel·les en el policy making;
el debat al voltant de la transparència del procés de presa de decisions, la responsabilitat dels actors polítics europeus i el rol de control del Tribunal de Justicia Europeu i dels tribunals nacionals.
la percepció que els representants dels governs a Brussel·les persegueixen polítiques diferents d’aquelles que els ciutadans els “deixen” perseguir en els seus propis països i la forta influència sobre aquests de la pressió dels grups d'interès dotats de majors recursos;
la percepció que el Parlament Europeu, encara que es tinguin en compte les modificacions aportades per tots els tractats de reforma (i especialment pel tractat de Lisboa), no tingui encara suficient poder en comparació amb el Consell;
la baixa i decreixent afluència a les eleccions europees, la falta d'unes eleccions i partits realment europeus, l'encara baix sentiment de ciutadania europea i de la seva identificació amb les institucions i amb el conjunt del projecte europeu;
Seria molt interessant aprofundir cadascuna d'elles i una vegada assumida la naturalesa del DD, abordar el debat sobre la solució més adequada per a eliminar-lo o reduir-lo. Personalment, em sembla d'especial rellevància el debat començat al 2001, amb el Llibre Blanc de la Comissió Europea sobre la nova gobernança de la UE i l'actual sobre la Gobernança multinivell. Ambdós estan vinculats a la qüestió sobre si les formes de democràcia participativa poden ser substitutes o més aviat complements dels tradicionals esquemes de la democràcia representativa lligats a l'Estat-Nació. Aquest debat em sembla de fonamental importància si tenim en compte tant l'actual arquitectura de la UE, com la disposició de la ciutadania europea cap a l'adopció d'una Constitució per a Europa, que de moment deixa la porta mig-tancada a una solució de tipus estructural per al Dèficit Democràtic de la UE.
Davide Strangis
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
