dimarts, 15 de novembre de 2011

La fi de la política i una oportunitat perduda

La crisi està passant factura al procés d’integració europeu. La falta de fórmules europees per respondre als reptes actuals és obvi, especialment pel què fa a la política econòmica d’una zona amb una moneda única però sense mecanismes de resposta globals. Aquesta realitat imposa la presa de decisions difícils, però la falta d’integració política dificulta l’arribada a acords en àmbits delicats i, en cas de trobar posicions de consens, el disseny i implementació de respostes té un ritme molt més lent que el que marquen els mercats.
La gravetat de la situació ens condueix a plegar-nos als designis d’aquests mercats amb massa facilitat. En fer-ho, estem avançat clarament cap a la fi de la política. Cada vegada més sembla que els mercats es dediquen a posar i treure governs (el cas italià n’és un clar exemple) i que no cal exigir que la gent voti els seus líders. En aquest context, ha quedat clar que la UE no té capacitat real de reacció i que Europa batega al ritme que marquen Merkel i Sarkozy. Les contínues converses i reunions entre els dos líders són l’origen de gran part de la reacció comunitària a la crisi.
La conjuntura —mercats indomables i falta de reacció europea— ha fet que alguns ens adonem ara d’una oportunitat perduda per al procés d’integració: l’elecció del President Consell. En el seu moment, l’elecció de Van Rompuy va representar la tria d’una persona de perfil baix per a un càrrec nou i amb atribucions poc delimitades, és a dir, una resposta burocràtica a un ens burocràticament sobredimensionat de per sí. No puc evitar pensar que si actualment aquesta figura fos la d’un estadista de reconegut prestigi, la resposta europea hagués estat més sòlida. Tot i que no m’agrada fer política-ficció, se m’ocorre plantejar què passaria si el President del Consell hagués estat algú com Joschka Fischer o Felipe González.
Detectar els errors passats quan és massa tard per reaccionar és, en general, poc útil; malgrat això, adonar-nos d’haver comès un error pot ajudar a construir un futur millor. En qualsevol cas, hauríem de tenir clar que si permetem que els tècnics ocupin les posicions que ens han de fer mirar endavant i permetre avançar, entre tots estem contribuint a la fi de la política a nivell europeu.



Arnau Gutiérrez Camps

divendres, 28 d’octubre de 2011

L'estratègia socioeconòmica EUROPA 2020, una oportunitat per sortir de la crisi

Ara fa més de deu anys, a la Cimera de Lisboa de març de 2000, es va acordar un nou objectiu estratègic per a la Unió Europea: “convertir-la en l’economia més competitiva del món abans de 2010”. La realizació d’aquest objectiu requeria una estratègia global, ja que es tractava de preparar la transició cap a una societat i una economia fonamentades sobre el coneixement, i per això va ser fonamental l'impuls de la societat de la informació, de la recerca i el desenvolupament, i reforçar la competitivitat i la innovació per millorar el mercat interior. També calia modernitzar el model social europeu invertint en recursos humans i lluitant contra l’exclusió social. Per últim, s'havia de mantenir sana l’evolució de l’economia i les perspectives favorables de creixement progressiu de les polítiques macroeconòmiques. La finalitat era aconseguir per l'any 2010 una "Europa més competitiva i amb més i millors llocs de treball”.

El Consell Europeu de Göteborg de juny de 2001 va afegir una dimensió ecològica a tots aquests objetius. Calia «examinar d’una manera coordinada les conseqüències econòmiques, socials i ecològiques de totes les polítiques i que s’han de tenir en compte en tots els processos de decisió».
Aquestes tres dimensions van constituir el que coneixem per "desenvolupament sostenible".

El balanç, a mig camí, va demostrar que que els resultats assolits eren mediocres per les tímides reformes dels Estats membres. I després l'aribada de l'actual crisi va deixar en paper mullat els objectius i les finalitats de l'estrategia de Lisboa.

Durant la passada presidència espanyola del Consell de la Unió Europea (primer semestre de 2010), l'estratègia post-Lisboa 2010, va ser una de les seves prioritats, que va coincidir amb els objectius de la proposta de la Comissió Europea per a l'estratègia EUROPA 2020 per trobar una sortida a l'actual crisi i un creixement econòmic intel•ligent, sostenible i generador d'ocupació durant la pròpera dècada. El president de la Comissió Europea Barroso va dir: "Tenim la necessitat que Europa sigui capaç de competir en un món globalitzat, però sobre la base del coneixement i l'aposta per una economia inclusiva en la qual no es perdi el senyal d'identitat de la cohesió social".

El 26 de març de 2010 es van aprovar les línies mestres de l'estratègia EUROPA 2020. Tres prioritats que estan interrelacionades i es reforcen mútuament: "Una estratègia per a un creixement intel•ligent, sostenible i integrador" (COM(2010) 2020, 3.3.2010).

Un creixement basat en el coneixement a partir de la innovació, educació i societat digital. Un creixement integrador i una societat inclusiva en d'acord amb alts nivells d’ocupació, formació i capacitació pels nous llocs de treball i la lluita contra la pobresa. I un creixement verd per una economia competitiva i sostenible basant-se en la lluita contra el canvi climàtic, el desenvolupament de les energies renovables i la competitivitat.

L'estratègia marca 5 principals objectius per aconseguir el 2020:

Primer: el 75% de la població de 20 a 64 anys d'edat haurà de tenir ocupació.

Segon: el 3% del PIB de la UE s'haurà d'invertir en R + D.

Tercer: s'aconseguiran els objectius "20/20/20» en l'àmbit del clima i l'energia.

Quart: la taxa d'abandonament escolar haurà de ser inferior al 10% i almenys el 40% dels joves haurà de tenir una qualificació o un diploma.

Cinquè: hi haurà 20 milions de persones menys exposades al risc de la pobresa.

Per aconseguir aquests objectius, la Comissió Europea a través de l'estratègia EUROPA 2020 ha proposat una sèrie de grans iniciatives. L'execució d'aquestes iniciatives és una prioritat compartida, i l'acció necessària s'haurà d'emprendre a tots nivells: comunitari, els Estats membres, autoritats regionals i també les locals.

Així mateix s'inclou la necessitat d'incorporar els agents socials i econòmics, com també la pròpia societat civil.

La Comissió Europea ha demanat als caps d'Estat i Govern que assumeixin la responsabilitat d'aquesta nova estratègia amb la finalitat de ser capacos d'aconseguir els seus objectius en el temps establert. Per això s'han reforçat els mètodes de governabilitat per assegurar que els compromisos es tradueixin en l'acció eficaç sobre el terreny, alhora que la Comissió Europea realitzarà el seguiment d'aquest procés.

Des de Catalunya també en som responsables de la seva aplicació i sobre tot d'aconseguir els millors resultats per sortir de la crisi el més aviat posible.

Joaquim Millan, director d'EUROLOCAL i secretari general del Consell Català del Moviment Europeu.

dijous, 16 de juny de 2011

Europa i el món: una mirada més enllà de les nostres fronteres

El vell continent continua sent el melic del món. Una prova més l’estem vivint aquests dies, amb el brot de la bactèria “E-coli”. Un virus que ha causat a Europa varis morts, milers de malalts i que ha provocat pèrdues milionàries en el sector agrari, principalment a Espanya, però també en altres països exportadors de fruita i verdura. Una crisi en la que la Comissió Europea ha aprovat destinar 210 milions per compensar les pèrdues patides pels agricultors europeus a causa de l’enfonsament de les vendes d’hortalisses. Una crisi que ha posat en evidència les mancances comunitàries en la coordinació i gestió de l’alerta sanitària i de la que ningú ha assumit responsabilitats.

Però l’E-coli, que tanta tinta ha generat des de que es va detectar el primer cas a Alemanya, no és un fenomen exclusiu d’Europa. És una bactèria habitual de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia i que causa anualment milers de morts. Es calcula que 380.000 nens menors de 5 anys moren cada any per aquest bactèria. L’E-coli és un problema global. L’única diferencia és que la variant que està afectant l’estat alemany és molt virulenta. Si aquest tipus arribés a països en desenvolupament amb molts menys recursos sanitaris i econòmics, els efectes serien devastadors.

Desafortunadament, molt sovint es dóna el cas de què fins que un “problema” no pica a les nostres portes (o fronteres, com el cas de la immigració), no li prestem atenció. Temes clàssics com la pobresa, les ‘hambrunes’, les guerres, les desigualtats o més nous com el canvi climàtic estan presents als discursos dels representants europeus però els sentim molt llunyans. Les crisis econòmica, energètica, alimentària i climàtica són fenòmens amb una dimensió global que requereixen respostes a mig i llarg termini. En un món cada cop més globalitzat és important recordar, encara que només sigui de tant en tant, els compromisos i la responsabilitat que té Europa amb els països de la resta del món.

Lali Carrillo

dilluns, 7 de febrer de 2011

Perdonen que no me levante

Groucho Marx decía que no desearía ser miembro de un club que le admitiera como socio. A veces parece que algunos países europeos no deseen ser miembros del proceso de integración europeo. Me explico. Los europeos han acusado en numerosas ocasiones a los estadounidenses de tener una doble moral al defender valores como la democracia y los derechos humanos a la par que daban apoyo a dictaduras que contribuían a estabilizar a algunos socios estratégicos (léase Egipto). Sin embargo, y dada la actual oleada de revueltas bautizada como “la revolución del jazmín” en varios países del Mediterráneo y Oriente Próximo, los europeos parecemos quedar de nuevo en mal lugar. Mientras los estados miembros apenas se ponen de acuerdo en un descafeinado comunicado, el gobierno de Obama está exigiendo a Mubarak y a otros dictadores de la región que inicien reformas democráticas.

La falta de acuerdo en ofrecer una respuesta clara a favor del avance de la democracia demuestra una vez más la ausencia de ideas claras y objetivos comunes en materia de acción exterior por parte de los países que forman la UE. La escasez de acuerdos en temas tan básicos como los principios rectores de la política exterior o la gestión del mercado común y la moneda única (aunque este tema lo dejamos para otra ocasión) no hacen más que demostrar que —lamentablemente— los pilares sobre los que descansa el proceso de integración europea no son todo lo consistentes que algunos quisiéramos para establecer políticas europeas de calado en algunos ámbitos.

La ausencia de compromisos en este campo nos conduce una vez al más eterno debate ‘ampliación versus profundización’. Somos muchos los que estamos convencidos de que el proceso de integración europeo es una buena idea. Sin embargo, en ocasiones parece que los miembros actúen como Groucho y sean miembros de un club del cual no desean formar parte.

Arnau Gutierrez Camps