El futur d’europa, pendent dels europeus

”Facilitem el pas d’una Europa dels estats a una Europa dels ciutadans”, escrivia Valery Giscard d’Estaing, expresident francès i promotor de la frustrada Constitució, el mateix dia del nomenament dels nous comissaris de la Unió Europea. La formació artificial del vell continent ha estat fins ara de naturalesa funcional, centrada a satisfer les aspiracions econòmiques dels estats, la fe en el consum i l’aliança dels interessos nacionals. Ara, després del plantejament d’anar més enllà en la unió federal i en l’ampliació de poders i d’estats, els europeus ens hem fet enrere. La pregunta que cal respondre és: Cap a on va Europa? O millor: Cap a on volem que vagi?
l’egoisme sobirrà.

“L’ideal seria anar cap a uns estats units d’Europa”, sentencia el director de la prestigiosa revista Foreing Affers i codirector de l’Institut d’Integració Europeu a Mèxic, Jordi Bacaria. Des de la seva perspectiva econòmica defensa la possibilitat d’esdevenir un estat federal real, més enllà d’un mercat comú, amb una política monetària forta i un mecanisme financer autònom. La falta de compromís d’alguns estats membres “respon a raons polítiques, no econòmiques”, i afegeix: “El no de Suècia i l’actitud del Regne Unit i Dinamarca són exemples claríssims de protecció de la sobirania nacional”. Francesc Morata, professor i politòleg expert en integració europea, opina que el camí de la Unió hauria de dirigir-se cap a una “federació d’estats mantenint les diferències culturals”. La Constitució europea no es va aprovar, en part, per exigir massa compromís als estats, per fer-los formar part d’un supraestat artificial amb manca de caràcter polític i cultural. “Ens falten trets identitaris”, assenyala Morata.

El professor ho justifica dient que: “Són més importants uns drets i uns valors comuns
que identifiquin els europeus, com la justícia, la pau, els drets humans o el medi ambient”. J. Weiler ja va pronosticar a Journal of Common Market Studies que la “retòrica constitucional” era un gran perill per al procés d’integració.

La Fundació Catalunya-Europa, presidida per l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, treballa en moltes direccions, una d’elles és la identificació de la societat civil
catalana amb la consciència cívica europea. Max Vives, director de la fundació, explica
la importància de sentir-nos europeus, i en aquest sentit assenyala que els símbols
culturals són responsables d’aquests sentiments i per aconseguir-ho “estem posant
en català la lletra de l’himne d’Europa, entre altres accions”. Incidir en la política a través d’estudis de bones pràctiques i en la societat són els seus objectius. Els estats es van dissipant, van perdent força, perquè “cada vegada tenen menys competències, ja sigui per cedir-les a les comunitats o regions, com per fer-ho a la Unió Europea”. Vives,
defensor de la postura que Europa ha de ser un estat constituent, raona que el pas
següent “ha de ser la Constitució” feta des del poble i a través dels mitjans digitals, els
quals “democratitzen la informació i la participació”.
la veu del poble europeu

El dèficit democràtic de la Unió, la falta de personalitat jurídica internacional o l’absència d’un cap visible del Consell Europeu han estat fins ara els defectes corregits per Lisboa. El nou tractat presenta, a més, la iniciativa ciutadana, per la qual un milió de
ciutadans procedents d’un nombre significatiu d’estats poden proposar directament
a la Comissió un iniciativa legislativa. Per Didier Chabanet, doctor en ciència política,
la nova participació ciutadana és controvertida, perquè “obre la caixa dels trons”,
dóna la possibilitat de donar veu “a grups, per exemple, d’extrema dreta i recrear a
gran escala la tensió cultural i política viscuda els últims mesos a Suïssa”. Vives veu
amb bons ulls la iniciativa, perquè donarà l’oportunitat als europeus “a organitzar-se
transversalment per aconseguir un interès comú” i així identificar-se més d’una nacionalitat en una mateixa causa europea.

La recerca de l’essència política del vell continent comença a l’Haia el 1948 i arriba
fins avui, a Lisboa, l’any 2010. El període entre un i altre ha estat convergent, lent
i imprevisible. L’horitzó del continent és, si més no, difuminat.
Francesc Morata pronostica dos possibles futurs per a la unió: l’Europa de les dues
velocitats, amb països integrats al 100% amb una mateixa política exterior, de defensa
i una fiscalitat comuna i envoltats per un segon cercle d’estats que no accepten
totes les normes comunes, i una Europa d’entre 35 i 40 estats que seguirà funcionant
com ara, amb la necessitat visible de més integració. Calum Shaw, anglès, sociòleg
i estudiant d’integració Europea, dóna suport a una idea híbrida: “Arribarà un dia
que Europa no podrà créixer més. El Consell tindrà tants membres que haurà d’augmentar la proporció de decisions per majoria qualificada, cosa que formarà part delproper tractat”. Shaw veu també una Europa amb múltiples velocitats i d’una geometria diversa, “uns temes aniran cap a la integració, com l’economia, i d’altres, cap a la cooperació, com la cultura o l’educació”.La identitat europea, segons Shaw, rau en
la necessitat d’explicar la història de la integració a les escoles.

La porta que obre lisboa, París, Roma, Maastricht, Amsterdam, Niça i Lisboa. Encara és d’hora per saber el nomde la propera norma comuna, per ara només podem especular amb les mancancesde Lisboa. El tractat permet una Europa amb més presència exterior i actuar amb
identitat pròpia amb el nom de la Unió,crea la presidència permanent del Consell
Europeu –Herman Van Rompuy– i la figura de l’alt representant per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat –Catherine Ashton–. Malgrat això, en són moltes les
demandes pendents que haurien de formar part del pròxim tractat.
La representabilitat és un dels ítems més discutits, la raó principal és que no s’adequa
a la maduresa de la Unió. Morata assenyala que cal un únic Consell Europeu, en
què sempre hi hagi els mateixos ministres i una representació més concreta dels estats.
Max Vives afegeix que el president europeu ha de ser escollit directament pels
ciutadans, i Morata puntualitza que ”amb dos vicepresidents de països diferents” i
que la Comissió surti del Parlament. Bacaria remarca la necessitat de definir l’obligatorietat de formar part de l’eurozona, i la constitució d’un govern econòmic i una autoritat que controli el BCE, a més d’un “pressupost generós que representés com
a mínim el 10% del PIB, i amb una política fiscal”.

La presidència d’Espanya al Consell i les dues noves figures polítiques seran les encarregades d’arrencar Lisboa en ple període de crisi i començar a decidir el destí
d’Europa.

Anna Bellorbí