L'estratègia socioeconòmica Europa 2020, una oportunitat per sortir de la crisi

Ara fa més de deu anys, a la Cimera de Lisboa de març de 2000, es va acordar un nou objectiu estratègic per a la Unió Europea: “convertir-la en l’economia més competitiva del món abans de 2010”. La realizació d’aquest objectiu requeria una estratègia global, ja que es tractava de preparar la transició cap a una societat i una economia fonamentades sobre el coneixement, i per això va ser fonamental l’impuls de la societat de la informació, de la recerca i el desenvolupament, i reforçar la competitivitat i la innovació per millorar el mercat interior. També calia modernitzar el model social europeu invertint en recursos humans i lluitant contra l’exclusió social. Per últim, s’havia de mantenir sana l’evolució de l’economia i les perspectives favorables de creixement progressiu de les polítiques macroeconòmiques. La finalitat era aconseguir per l’any 2010 una“Europa més competitiva i amb més i millors llocs de treball”. El Consell Europeu de Göteborg de juny de 2001 va afegir una dimensió ecològica a tots aquests objetius. Calia «examinar d’una manera coordinada les conseqüències econòmiques, socials i ecològiques de totes les polítiques i que s’han de tenir en compte en tots els processos de decisió». Aquestes tres dimensions van constituir el que coneixem per “desenvolupament sostenible”. El balanç, a mig camí, va demostrar que que els resultats assolits eren mediocres per les tímides reformes dels Estats membres. I després l’aribada de l’actual crisi va deixar en paper mullat els objectius i les finalitats de l’estrategia de Lisboa. Durant la passada presidència espanyola del Consell de la Unió Europea (primer semestre de 2010), l’estratègia post-Lisboa 2010, va ser una de les seves prioritats, que va coincidir amb els objectius de la proposta de la Comissió Europea per a l’estratègia EUROPA 2020 per trobar una sortida a l’actual crisi i un creixement econòmic intel·ligent, sostenible i generador d’ocupació durant la pròpera dècada. El president de la Comissió Europea Barroso va dir: “Tenim la necessitat que Europa sigui capaç de competir en un món globalitzat, però sobre la base del coneixement i l’aposta per una economia inclusiva en la qual no es perdi el senyal d’identitat de la cohesió social”. El 26 de març de 2010 es van aprovar les línies mestres de l’estratègia EUROPA 2020. Tres prioritats que estan interrelacionades i es reforcen mútuament: ”Una estratègia per a un creixement intel·ligent, sostenible i integrador” (COM(2010) 2020, 3.3.2010). Un creixement basat en el coneixement a partir de la innovació, educació i societat digital. Un creixement integrador i una societat inclusiva en d’acord amb alts nivells d’ocupació, formació i capacitació pels nous llocs de treball i la lluita contra la pobresa. I un creixement verd per una economia competitiva i sostenible basant-se en la lluita contra el canvi climàtic, el desenvolupament de les energies renovables i la competitivitat. L’estratègia marca 5 principals objectius per aconseguir el 2020: Primer: el 75% de la població de 20 a 64 anys d’edat haurà de tenir ocupació. Segon: el 3% del PIB de la UE s’haurà d’invertir en R + D. Tercer: s’aconseguiran els objectius “20/20/20» en l’àmbit del clima i l’energia. Quart: la taxa d’abandonament escolar haurà de ser inferior al 10% i almenys el 40% dels joves haurà de tenir una qualificació o un diploma. Cinquè: hi haurà 20 milions de persones menys exposades al risc de la pobresa. Per aconseguir aquests objectius, la Comissió Europea a través de l’estratègia EUROPA 2020 ha proposat una sèrie de grans iniciatives. L’execució d’aquestes iniciatives és una prioritat compartida, i l’acció necessària s’haurà d’emprendre a tots nivells: comunitari, els Estats membres, autoritats regionals i també les locals. Així mateix s’inclou la necessitat d’incorporar els agents socials i econòmics, com també la pròpia societat civil. La Comissió Europea ha demanat als caps d’Estat i Govern que assumeixin la responsabilitat d’aquesta nova estratègia amb la finalitat de ser capacos d’aconseguir els seus objectius en el temps establert. Per això s’han reforçat els mètodes de governabilitat per assegurar que els compromisos es tradueixin en l’acció eficaç sobre el terreny, alhora que la Comissió Europea realitzarà el seguiment d’aquest procés. Des de Catalunya també en som responsables de la seva aplicació i sobre tot d’aconseguir els millors resultats per sortir de la crisi al més aviat possible. Joaquím Millan, director d'EUROLOCAL i secretari general del Consell Català del Moviment Europeu, abril 2013

La Diputació de Barcelona i EuropeDirect Barcelona lliuren els premis de la tercera edició del Concurs de Contes ‘Relats sobre Europa'

Marta Garcia París, amb el seu conte titulat “El cercle de les estrelles” i Ignacio Martínez de Morentín Palacio, amb el seu conte “Una vida nova”, han estat els guanyadors de la tercera edició del Premi de Contes Breus ‘Relats sobre Europa’ 2012 en la categoria Sènior i Júnior, respectivament. La Direcció de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona i el punt d’informació Europe Direct Barcelona, van convocar la tercera edició d’aquest Premi, que pretén distingir a la ciutadania de Barcelona que, a través del seu conte breu o relat, contribueixi al desenvolupament de les diferents realitats, valors i ideals europeus; estimuli la projecció europea de la seva ciutat i poble, i il•lustri experiències que es viuen a les ciutats en el marc de convivència de l'espai comú europeu. El concurs s’ha dividit en dues categories: Júnior (fins a 18 anys) i Sènior (a partir de 18 anys). El premi ha estat de 500 euros per als contes guanyadors . L’acte de lliurament dels premis ha tingut lloc el dijous 21 de març de 2013 al despatx del President de la Diputació de Barcelona. Direcció de Relacions Internacionals, març 2013

Europa, ¿qué hay de lo mío?

Aquesta podria ser l’entrada que en Rajoy o altres caps d’Estat i de Govern de la UE van formular a l’arribar a la Cimera on es va aprovar el pressupost europeu per als propers set anys. També és una frase que podria resumir l’esperit de la negociació mantinguda i que va donar com a fruit, i per primera vegada, un pressupost restrictiu en relació al període actual. La negociació havia estat precedida per tot un seguit de propostes de la Comissió Europea que intentaven una major alineació del pressupost europeu amb l’Estratègia 2020 de creixement intel•ligent, sostenible i inclusiu i un manteniment de la despesa cercant major eficiència. De forma resumida, una proposta de pressupost que intentava reforçar els programes de creixement econòmic i ocupació, una visió comunitària de la despesa i els ingressos i que posava l’èmfasi en gastar millor els recursos disponibles. Això sí, fet a la manera de les institucions comunitàries: res de revolucionar sinó “evolucionar”. El pressupost resultant manté una estructura que difereix ben poc de l’actual. En aquest sentit, quasi el 80% de les despeses aniran a parar als fons estructurals i a la política agrícola comuna, és a dir, aquelles partides que interessen de forma especial als Estats membres ja que són les que es gestionen directament des dels seus ministeris o conselleries. Per contra, altres propostes de la Comissió Europea, com l’assignació de més recursos a gestionar des de Brussel•les a la recerca, a la mobilitat (més Erasmus) i la construcció d’infrastructures de transports, energia i telecomunicacions (entre elles el Corredor mediterrani) s’han inclòs, però amb reduccions de fins al 25%. Al meu entendre, aquesta negociació ha estat una oportunitat perduda per tres motius: En primer lloc, la majoria - per no dir totes - les administracions públiques europees han hagut de realitzar un exercici d’anàlisi i reforma dels seus pressupostos des de la base per poder afrontar la situació de crisi actual. No es tracta de començar de zero sinó d’analitzar una a una les partides i adequar-les al nou escenari de joc. Si del que estem parlant és de definir un pressupost que tindrà vigència fins al 2020, aquest factor pren encara més rellevància. En relació amb l’anterior, el pressupost hauria de ser el reflex de les voluntats polítiques vinculant les despeses amb els reptes de la Unió Europea en els anys a venir. Malgrat això, els Estats han optat per una fórmula que s’assembla més a un repartiment numèric i inintel•ligible de recursos, que permeti que els seus líders puguin tornar de Brussel•les amb alguns milions d’euros a la motxilla (“lo suyo”) sense cap necessitat de donar explicacions sobre “lo nuestro”. Els eufemismes fan que tots obtinguin premi: les “disposiciones de asignación especial”, milions d’euros addicionals per resoldre problemàtiques específiques de cadascun dels països, li pertoquen a tots ells i els “mecanismos de corrección”, que limiten les contribucions dels països que aporten més del que reben (xecs britànics però també holandesos, danesos, suecs i austríacs), donen fe d’aquesta realitat. Per últim, també és una oportunitat perduda per reformar el sistema d’ingressos de forma que permetés una major identificació i vinculació de la ciutadania amb el pressupost comunitari, mitjançant les propostes de la Comissió Europea de que una part de l’IVA recaptat pels Estats anés a les arques comunitàries i la creació d’un impost europeu a les transaccions financeres. En conclusió, uns pressupostos elaborats en clau d’interessos nacionals més que des d’una perspectiva comunitària. Queda un darrer pas que pot aportar certa esperança de reformulació, ja per primera vegada el Parlament europeu té poder de veto sobre els comptes plurianuals. Cal dir, però, que no s’espera que disposi de capacitat de persuasió suficient per generar grans canvis sobre l’acordat pels Estats membres. Josep Rodríguez 20 de Febrer de 2013

Vecindary: com viatjaries per Europa si la UE no existís?

La Comissió Europea a Espanya acaba de llançar Vecindary, un joc de Facebook que proposa als usuaris creuar Europa sense que la Unió Europea existeixi. Descobrir el car que surt viatjar amb avió per la manca de liberalització del sector aeri, adonar-te dels pocs productes que hi ha al súper a causa dels cars aranzels o el complicat que resulta anar a una consulta mèdica sense la targeta sanitària europea, són obstacles que hauran de superar tots els que juguin a Vecindary, al mateix temps que responen preguntes sobre la geografia i la història d'Europa. El guanyador del joc serà aquell que recorri Europa en el menor temps possible responent correctament al major nombre de preguntes. El premi és un viatge per a dues persones a una de les dues Capitals Europees de la Cultura 2013: Marsella (França) o Kosice (Eslovàquia) i podran optar a ell tots els que juguin a partir d’ara i fins el 16 de novembre. Per participar és necessari ser fan de la pàgina de la Comissió Europea a Espanya, per tant, hauran de visitar http://www.facebook.com/comisioneuropea fer "m'agrada" i després seleccionar Vecindary en un de les icones destacades. Més informació: Joc http://uesp.es/vecindary EuropeDirect Barcelona

Treure els draps bruts

Crec que mai s’havia parlat tant de l’UE ni amb tanta profunditat: premsa escrita, televisió, internet, xarxes socials... En certa forma, l’UE sempre havia buscat tenir més rellevància en la societat i diguem que en la situació actual, ho ha aconseguit. Caldria analitzar si per bé o per mal, però de totes maneres ja feia una pila d’anys que des de les institucions europees s’havia observat com la cobertura dels mitjans de comunicació sobre la UE i per conseqüència, la percepció de la majoria de l’opinió pública, tendia a ser en to crític o negatiu. Aquest aspecte, sumat a que la classe política nacional ja li anava bé en algunes ocasions el discurs de que “la culpa és de Brussel•les”, ha fet que la població s’hagi sentit tradicionalment allunyada del projecte europeu. Bé, si més no, aquest n’ha estat un dels factors. El que no vol dir que la majoria de la ciutadania (en el cas d’Espanya) hagi estat sempre a favor de la pertinència a l’UE i a l’€, com ho mostren les diferents enquestes publicades els últims anys. Entenem aquest suport als beneficis que ens ha reportat pertànyer a aquesta singular organització internacional i que la ciutadania hem vist transformar el nostre territori i les nostres condicions sòcioeconòmiques. Però ara ja fa més de 3 anys que la “fabulosa” crisi està espolsant algunes catifes (el que no garanteix al 100% que la pols torni a caure al mateix lloc) i corren rius de tinta sobre alguns dels assumptes més espinosos de l’UE que feia temps que estaven sobre la taula però que no ocupaven la primera línia de foc. A tall d’exemple, el desitjat oasi que suposaria la unió fiscal i monetària i de la qual s’està preparant el terreny per als pròxims mesos, és un tema que ja fa anys que sobresortia com un dels punts dèbils de la zona €. Recordo al 2007 quan un servidor va tenir l’oportunitat d’estudiar a l’Université d’Strasbourg i rebre les ensenyances de M.Dévoluy (membre de l’Observatoire des politiques économiques en Europe http://www.opee.unistra.fr/ ). Ell, federalista convençut, insistia un i altre cop en la idea de que la creació d’una unió monetària sense una unió fiscal era una bomba de rellotgeria… i sembla que l’artefacte ha esclatat! La situació actual brinda una oportunitat a les institucions europees i a tots aquells responsables polítics convençuts del projecte europeu per tal d’explicar l’envergadura del projecte que es va iniciar al 1951. El panorama actual no és potser el més engrescador, però sempre ens ha de quedar un bri d’esperança per a que es puguin sacsejar consciències i fer avançar la nau. Que els draps bruts surtin a relluir i que tothom posi les cartes damunt la taula. Adrià Calvet Casajuana.

Año Europeo 2012: para un envejecimiento activo (y solidaridad intergeneracional)

Cada año la Unión Europea lo dedica a una temática de interés para la ciudadanía europea. Este año 2012 las instituciones europeas lo han dedicado al "Envejecimiento activo y la solidaridad intergeneracional".

La intención es que contribuya a que las personas mayores permanezcan más tiempo en el mercado de trabajo y se mantengan sanas, activas y autónomas el mayor tiempo posible.

Como ya sabemos, en la Unión Europea se está produciendo un fenómeno muy interesante. Los ciudadanos europeos cada vez tenemos más expectativas de vivir más tiempo y en mejores condiciones, pero a la vez sufrimos desde hace tiempo un descenso en los índices de natalidad. Pero este cambio demográfico que se esta produciendo de forma muy rápida, nos obliga a hacer frente a las consecuencias del envejecimiento de la población en las finanzas públicas y, en especial, en la protección social.

Por ello , este año 2012 debería de servir como base para promover un envejecimiento activo.

Es necesario mejorar las posibilidades y las condiciones laborales de los trabajadores de más edad para preservar la solidaridad entre generaciones y, al mismo tiempo, mejorar su inclusión en la sociedad y fomentar el envejecimiento saludable y responsable .

La Unión Europea a marcado unos objetivos:

1.- sensibilizar a la sociedad en general con la valiosa contribución que las personas de más edad hacen a la sociedad y a la economía mediante la promoción del envejecimiento activo;

2.- estimular el debate y el aprendizaje mutuo entre los países de la UE con el fin de promover las buenas prácticas y favorecer la cooperación;

3.- ofrecer un marco para asumir compromisos y realizar acciones para permitir a los Estados miembros y a las partes interesadas desarrollar actividades específicas y comprometerse a alcanzar nuevos objetivos políticos.

En este sentido, las autoridades públicas deben de trabajar con los interlocutores sociales y con las organizaciones de la sociedad civil para alcanzar algunos objetivos específicos relacionados con el envejecimiento activo.

Para ello el intercambio de buenas prácticas y la promoción de iniciativas, tanto locales, nacionales como europeas son esenciales.

Al final, aquellas sabias palabras de nuestros mayores vuelven a tener un preciado e interesante mensaje:......Haz caso de tus mayores....o....más sabe el diablo por viejo que por diablo.

Gemma Garcia Hernando

La fi de la política i una oportunitat perduda

La crisi està passant factura al procés d’integració europeu. La falta de fórmules europees per respondre als reptes actuals és obvi, especialment pel què fa a la política econòmica d’una zona amb una moneda única però sense mecanismes de resposta globals. Aquesta realitat imposa la presa de decisions difícils, però la falta d’integració política dificulta l’arribada a acords en àmbits delicats i, en cas de trobar posicions de consens, el disseny i implementació de respostes té un ritme molt més lent que el que marquen els mercats.
La gravetat de la situació ens condueix a plegar-nos als designis d’aquests mercats amb massa facilitat. En fer-ho, estem avançat clarament cap a la fi de la política. Cada vegada més sembla que els mercats es dediquen a posar i treure governs (el cas italià n’és un clar exemple) i que no cal exigir que la gent voti els seus líders. En aquest context, ha quedat clar que la UE no té capacitat real de reacció i que Europa batega al ritme que marquen Merkel i Sarkozy. Les contínues converses i reunions entre els dos líders són l’origen de gran part de la reacció comunitària a la crisi.
La conjuntura —mercats indomables i falta de reacció europea— ha fet que alguns ens adonem ara d’una oportunitat perduda per al procés d’integració: l’elecció del President Consell. En el seu moment, l’elecció de Van Rompuy va representar la tria d’una persona de perfil baix per a un càrrec nou i amb atribucions poc delimitades, és a dir, una resposta burocràtica a un ens burocràticament sobredimensionat de per sí. No puc evitar pensar que si actualment aquesta figura fos la d’un estadista de reconegut prestigi, la resposta europea hagués estat més sòlida. Tot i que no m’agrada fer política-ficció, se m’ocorre plantejar què passaria si el President del Consell hagués estat algú com Joschka Fischer o Felipe González.
Detectar els errors passats quan és massa tard per reaccionar és, en general, poc útil; malgrat això, adonar-nos d’haver comès un error pot ajudar a construir un futur millor. En qualsevol cas, hauríem de tenir clar que si permetem que els tècnics ocupin les posicions que ens han de fer mirar endavant i permetre avançar, entre tots estem contribuint a la fi de la política a nivell europeu.



Arnau Gutiérrez Camps