dijous, 21 de febrer de 2013

Europa, ¿qué hay de lo mío?

Aquesta podria ser l’entrada que en Rajoy o altres caps d’Estat i de Govern de la UE van formular a l’arribar a la Cimera on es va aprovar el pressupost europeu per als propers set anys. També és una frase que podria resumir l’esperit de la negociació mantinguda i que va donar com a fruit, i per primera vegada, un pressupost restrictiu en relació al període actual. La negociació havia estat precedida per tot un seguit de propostes de la Comissió Europea que intentaven una major alineació del pressupost europeu amb l’Estratègia 2020 de creixement intel•ligent, sostenible i inclusiu i un manteniment de la despesa cercant major eficiència. De forma resumida, una proposta de pressupost que intentava reforçar els programes de creixement econòmic i ocupació, una visió comunitària de la despesa i els ingressos i que posava l’èmfasi en gastar millor els recursos disponibles. Això sí, fet a la manera de les institucions comunitàries: res de revolucionar sinó “evolucionar”. El pressupost resultant manté una estructura que difereix ben poc de l’actual. En aquest sentit, quasi el 80% de les despeses aniran a parar als fons estructurals i a la política agrícola comuna, és a dir, aquelles partides que interessen de forma especial als Estats membres ja que són les que es gestionen directament des dels seus ministeris o conselleries. Per contra, altres propostes de la Comissió Europea, com l’assignació de més recursos a gestionar des de Brussel•les a la recerca, a la mobilitat (més Erasmus) i la construcció d’infrastructures de transports, energia i telecomunicacions (entre elles el Corredor mediterrani) s’han inclòs, però amb reduccions de fins al 25%. Al meu entendre, aquesta negociació ha estat una oportunitat perduda per tres motius: En primer lloc, la majoria - per no dir totes - les administracions públiques europees han hagut de realitzar un exercici d’anàlisi i reforma dels seus pressupostos des de la base per poder afrontar la situació de crisi actual. No es tracta de començar de zero sinó d’analitzar una a una les partides i adequar-les al nou escenari de joc. Si del que estem parlant és de definir un pressupost que tindrà vigència fins al 2020, aquest factor pren encara més rellevància. En relació amb l’anterior, el pressupost hauria de ser el reflex de les voluntats polítiques vinculant les despeses amb els reptes de la Unió Europea en els anys a venir. Malgrat això, els Estats han optat per una fórmula que s’assembla més a un repartiment numèric i inintel•ligible de recursos, que permeti que els seus líders puguin tornar de Brussel•les amb alguns milions d’euros a la motxilla (“lo suyo”) sense cap necessitat de donar explicacions sobre “lo nuestro”. Els eufemismes fan que tots obtinguin premi: les “disposiciones de asignación especial”, milions d’euros addicionals per resoldre problemàtiques específiques de cadascun dels països, li pertoquen a tots ells i els “mecanismos de corrección”, que limiten les contribucions dels països que aporten més del que reben (xecs britànics però també holandesos, danesos, suecs i austríacs), donen fe d’aquesta realitat. Per últim, també és una oportunitat perduda per reformar el sistema d’ingressos de forma que permetés una major identificació i vinculació de la ciutadania amb el pressupost comunitari, mitjançant les propostes de la Comissió Europea de que una part de l’IVA recaptat pels Estats anés a les arques comunitàries i la creació d’un impost europeu a les transaccions financeres. En conclusió, uns pressupostos elaborats en clau d’interessos nacionals més que des d’una perspectiva comunitària. Queda un darrer pas que pot aportar certa esperança de reformulació, ja per primera vegada el Parlament europeu té poder de veto sobre els comptes plurianuals. Cal dir, però, que no s’espera que disposi de capacitat de persuasió suficient per generar grans canvis sobre l’acordat pels Estats membres. Josep Rodríguez 20 de Febrer de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada