S’espera que en breu entri en vigor el tan esperat Tractat de Lisboa, ha estat un llarg i difícil procés de ratificació, sobretot pel bloqueix al Parlament Txec i el referèndum irlandès (que ha necessitat dos voltes per poder arribar a l’acceptació final dels ciutadans). Amb aquestes ratificacions s’haurà tancat una etapa de crisi institucional i d’estancament continu a la UE, que va començar arrel de la no ratificació del projecte de la Constitució europea al 2005, a causa del rebuig dels ciutadans francesos i holandesos.
Val a dir que el Tractat de Lisboa treu a la UE de la crisi alhora que ha salvat gran part dels continguts del text de la constitució europea, encara que aquest es una versió més rebaixada al no assolir l’estatus de constitució i rebaixar el perfil del cap de la diplomàcia europea, entre d’altres qüestions.
El nou Tractat reforma una sèrie d’àmbits que són necessaris per garantir el bon funcionament d’una UE ampliada a 27 Estats membres i que aporten a la UE més democràcia, eficiència, presència internacional i més solidaritat mitjançant una sèrie de reformes i instruments. Els més destacats serien: una Presidència estable del Consell europeu, aplicació legal de la Carta de Drets Fonamentals als Estats membres, un alt representant de la política exterior, l’augment de poders al Parlament europeu (pot codecidir amb el Consell de la UE sobre més temes), més participació dels parlaments nacionals, la iniciativa popular (a partir d’1 milió de signatures es podrà suggerir a la Comissió que presenti una proposta legislativa) i el nou paper que es reconeix a les autoritats locals i regionals.
Degut al retard en la seva ratificació i la creació d’espais de reflexió sobre el futur de la UE per 2020-2030, com es el grup de savis liderats per Felipe González, deixen preveure una propera reforma d’aquest tractat.
Ana Alos
dilluns, 21 de desembre del 2009
dilluns, 2 de novembre del 2009
La Directiva del Foc, un problema desenfocat
Algunes de les reaccions davant l’anomenada Directiva del Foc i els possibles efectes restrictius que pot tenir sobre l’ús de la pirotècnia en les manifestacions de cultura popular són un exemple de manual de com no hauríem de tractar a Europa.
La Unió Europea és un espai de lliure circulació de persones, béns i serveis i per aquest motiu promulga Directives que intenten harmonitzar les diferents pràctiques, legislacions, estàndards de qualitat, normes de seguretat, etc. dels Estats de forma que, per exemple, els requisits de seguretat d’un mateix producte fabricats a diferents països puguin ser equiparables, o que una empresa d’un país pugui vendre els seus productes en un altre sense impediments. Les Directives no són d’aplicació directa en cadascun dels països, sinó que existeix un procediment de transposició: els Estats han d’adoptar les modificacions legals, reglamentàries i administratives per donar compliment a la Directiva.
La Directiva 2007/23/CE sobre la posada en el mercat d’articles pirotècnics és una d’aquestes. Concretament, l’Article 1 diu que l’objectiu de la Directiva és “...lograr la libre circulación de artículos pirotécnicos en el mercado interior, garantizando al mismo tiempo un alto nivel de protección de la salud humana y la seguridad pública y de protección y seguridad de los consumidores, y teniendo en cuenta los aspectos pertinentes de protección del medio ambiente”. Fins aquí, tot correcte: promou la lliure circulació (una de les missions de la UE) i intenta garantir la salut, la seguretat, la protecció dels consumidors i la protecció mediambiental. De fet, un dels aspectes en els que més incideix és en el de la seguretat, és a dir, que el producte etiquetat segons la Directiva europea haurà d’acomplir uns requisits essencials determinats.
Quins problemes hi ha?. Bàsicament l’aplicació d’alguns articles faria inviable l’ús de la pólvora pels més petits (menys de 12 anys) i l’establiment de distàncies de seguretat col·lisiona amb algunes de les nostres festes de foc. Malgrat això, la Directiva preveu excepcions en el cas de festivitats religioses, culturals i tradicionals dels Estats membres.
Per què dic aleshores que la reacció davant aquesta problemàtica està desenfocada? Doncs, perquè es carreguen les tintes contra la Unió Europea, culpabilitzant-la inclús de ficar-se en temes que no li pertoquen, quan a qui s’hauria de pressionar és al govern estatal. El govern espanyol estava en les reunions de fa uns anys en les que es va decidir aprovar aquesta Directiva i en aquell moment no va consultar amb altres administracions quines repercussions podia tenir la seva aplicació en l´ús tradicional de la pirotècnia. Aquest és el fet que cal criticar i no l’aprovació de la Directiva europea en sí. D’altra banda, la pròpia Directiva preveu que s’estableixin excepcions i, probablement, la transposició les contemplarà. Per això crec que no cal alarmar-se per les conseqüències que pugui tenir sobre les nostres festes.
Deixant de banda la Directiva, no es pot deixar passar l’oportunitat de comentar que les institucions europees ja estan acostumades a aquest comportament de crítica ciutadana i de deslleialtat institucional per part dels Estats. Quan Europa fa alguna cosa bé, són els dirigents estatals, regionals o locals els que es pengen les medalles; quan hi ha rebombori, és ben fàcil assenyalar a Brussel·les.
Més bé o més malament, l’enrenou d’aquest episodi pot tenir una part positiva. Ens fa evident la influència d’Europa en el nostre dia a dia. Nombroses decisions que es prenen tant lluny (amb el vist-i-plau dels Estats) ens afecten.
Josep Rodríguez
La Unió Europea és un espai de lliure circulació de persones, béns i serveis i per aquest motiu promulga Directives que intenten harmonitzar les diferents pràctiques, legislacions, estàndards de qualitat, normes de seguretat, etc. dels Estats de forma que, per exemple, els requisits de seguretat d’un mateix producte fabricats a diferents països puguin ser equiparables, o que una empresa d’un país pugui vendre els seus productes en un altre sense impediments. Les Directives no són d’aplicació directa en cadascun dels països, sinó que existeix un procediment de transposició: els Estats han d’adoptar les modificacions legals, reglamentàries i administratives per donar compliment a la Directiva.
La Directiva 2007/23/CE sobre la posada en el mercat d’articles pirotècnics és una d’aquestes. Concretament, l’Article 1 diu que l’objectiu de la Directiva és “...lograr la libre circulación de artículos pirotécnicos en el mercado interior, garantizando al mismo tiempo un alto nivel de protección de la salud humana y la seguridad pública y de protección y seguridad de los consumidores, y teniendo en cuenta los aspectos pertinentes de protección del medio ambiente”. Fins aquí, tot correcte: promou la lliure circulació (una de les missions de la UE) i intenta garantir la salut, la seguretat, la protecció dels consumidors i la protecció mediambiental. De fet, un dels aspectes en els que més incideix és en el de la seguretat, és a dir, que el producte etiquetat segons la Directiva europea haurà d’acomplir uns requisits essencials determinats.
Quins problemes hi ha?. Bàsicament l’aplicació d’alguns articles faria inviable l’ús de la pólvora pels més petits (menys de 12 anys) i l’establiment de distàncies de seguretat col·lisiona amb algunes de les nostres festes de foc. Malgrat això, la Directiva preveu excepcions en el cas de festivitats religioses, culturals i tradicionals dels Estats membres.
Per què dic aleshores que la reacció davant aquesta problemàtica està desenfocada? Doncs, perquè es carreguen les tintes contra la Unió Europea, culpabilitzant-la inclús de ficar-se en temes que no li pertoquen, quan a qui s’hauria de pressionar és al govern estatal. El govern espanyol estava en les reunions de fa uns anys en les que es va decidir aprovar aquesta Directiva i en aquell moment no va consultar amb altres administracions quines repercussions podia tenir la seva aplicació en l´ús tradicional de la pirotècnia. Aquest és el fet que cal criticar i no l’aprovació de la Directiva europea en sí. D’altra banda, la pròpia Directiva preveu que s’estableixin excepcions i, probablement, la transposició les contemplarà. Per això crec que no cal alarmar-se per les conseqüències que pugui tenir sobre les nostres festes.
Deixant de banda la Directiva, no es pot deixar passar l’oportunitat de comentar que les institucions europees ja estan acostumades a aquest comportament de crítica ciutadana i de deslleialtat institucional per part dels Estats. Quan Europa fa alguna cosa bé, són els dirigents estatals, regionals o locals els que es pengen les medalles; quan hi ha rebombori, és ben fàcil assenyalar a Brussel·les.
Més bé o més malament, l’enrenou d’aquest episodi pot tenir una part positiva. Ens fa evident la influència d’Europa en el nostre dia a dia. Nombroses decisions que es prenen tant lluny (amb el vist-i-plau dels Estats) ens afecten.
Josep Rodríguez
dimecres, 21 d’octubre del 2009
Actituds i opinions diferenciades envers la UE
Fa uns dies he tingut accés a un informe elaborat pel Parlament Europeu basat en una enquesta d’opinió, encarregada per aquesta mateixa institució amb l’objectiu de conèixer quina és la posició de dones i homes envers les eleccions al Parlament Europeu celebrades el passat mes de maig. És important també saber que aquesta enquesta es va realitzar a la tardor de 2008, és a dir, en un període de turbulència i crisi econòmica global, considerada com la crisi econòmica més greu des de la de 1929, coneguda com la Gran Depressió.
Una de les qüestions que se subratlla, a l’informe sobre les eleccions al Parlament Europeu, és que les dones es mostren més preocupades per la seva situació econòmica immediata que els homes. Aquesta preocupació es veu reflectida en què les dones es mostren més “centrades” en un focus d’atenció polític més local que no pas els homes. És a dir, les dones se senten més allunyades políticament quan més distant és l’entitat o institució de referència. I, per tant, se senten més allunyades de les institucions europees que els homes.
Tanmateix, les dones mostren unes variables semblants als dels homes quant a intencionalitat de vot. Les diferències en aquest aspecte es donen per l’edat i el nivell de formació.
Aquest fet presenta diverses qüestions: per què les dones es preocupen més per allò immediat? Per què senten llunyanes les institucions europees? Per què els homes ho veuen diferent?
És evident que els diferents (i desequilibrats) rols socials i polítics que encara avui dia tenen dones i homes determinen quines són les qüestions que més les preocupen i quines són les tasques que realitzen. Així, es pot deduir que les dones són les encarregades de la quotidianitat de les famílies, les que suporten dobles i triples jornades laborals, les que tenen feines pitjor pagades i en situacions més precàries... Encara avui dia, i com a mitjana de la UE les dones cobren un 17% menys que els homes per realitzar feines del mateix valor i tasques... Aquests desequilibris existeixen i fan que les dones presentin una imatge diferent a la dels homes.
Tanmateix, l’actual situació de crisi econòmica generalitzada afecta tant a dones i homes i fa que, independentment del sexe, l’atur, el creixement econòmic i la inflació siguin les principals preocupacions de la ciutadania europea. Tot i així, les dones reclamen que els i les representants polítiques se centrin en les qüestions que les afecten directament! És a dir, plantegen allò que dol més a les institucions europees: que la ciutadania la veu lluny de les seves preocupacions diàries!
Kontxi Odriozola
Una de les qüestions que se subratlla, a l’informe sobre les eleccions al Parlament Europeu, és que les dones es mostren més preocupades per la seva situació econòmica immediata que els homes. Aquesta preocupació es veu reflectida en què les dones es mostren més “centrades” en un focus d’atenció polític més local que no pas els homes. És a dir, les dones se senten més allunyades políticament quan més distant és l’entitat o institució de referència. I, per tant, se senten més allunyades de les institucions europees que els homes.
Tanmateix, les dones mostren unes variables semblants als dels homes quant a intencionalitat de vot. Les diferències en aquest aspecte es donen per l’edat i el nivell de formació.
Aquest fet presenta diverses qüestions: per què les dones es preocupen més per allò immediat? Per què senten llunyanes les institucions europees? Per què els homes ho veuen diferent?
És evident que els diferents (i desequilibrats) rols socials i polítics que encara avui dia tenen dones i homes determinen quines són les qüestions que més les preocupen i quines són les tasques que realitzen. Així, es pot deduir que les dones són les encarregades de la quotidianitat de les famílies, les que suporten dobles i triples jornades laborals, les que tenen feines pitjor pagades i en situacions més precàries... Encara avui dia, i com a mitjana de la UE les dones cobren un 17% menys que els homes per realitzar feines del mateix valor i tasques... Aquests desequilibris existeixen i fan que les dones presentin una imatge diferent a la dels homes.
Tanmateix, l’actual situació de crisi econòmica generalitzada afecta tant a dones i homes i fa que, independentment del sexe, l’atur, el creixement econòmic i la inflació siguin les principals preocupacions de la ciutadania europea. Tot i així, les dones reclamen que els i les representants polítiques se centrin en les qüestions que les afecten directament! És a dir, plantegen allò que dol més a les institucions europees: que la ciutadania la veu lluny de les seves preocupacions diàries!
Kontxi Odriozola
dimecres, 30 de setembre del 2009
La revolució dels petits gestos
El canvi climàtic ha deixat de ser un tema reservat a les grans Cimeres mundials sobre medi ambient per passar a ocupar un espai en la política diària de pobles i ciutats. Els canvi climàtic ens interessa a tots/es, a tots/es els que el patim i a totses els que busquem solucions per fer-hi front. És tant un problema global com local i és per això que estant sorgint iniciatives dels governs locals, el nivell més proper a la ciutadania, per repensar la seva contribució al problema del clima.
En aquest context se situa el Pacte d’alcaldes europeus per la sostenibilitat, pel qual al voltant de 350 ciutats europees, entre elles 71 ciutats de la província de Barcelona, s’han compromès a retallar en un 20% les seves emissions de diòxid de carboni per a l’any 2020, a adoptar programes d’eficiència energètica en àmbits com la mobilitat urbana sostenible i a fomentar les energies renovables. La iniciativa té com a base el paquet de mesures ‘Energia per a un Món en Transformació’, adoptat el 9 de març de 2007, on la Unió Europea es va comprometre unilateralment a reduir les seves emissions de diòxid de carboni en un 20% per a l’any 2020, com resultat d’augmentar en un 20% l’eficiència energètica i cobrir un 20% de la demanda energètica amb energies renovables. Així mateix, la Comissió Europea va presentar el passat 1 d’abril un Llibre Blanc on s’exposen les mesures que han d’adoptar-se per augmentar la resistència de la Unió davant del canvi climàtic. A nivell global, líders de municipis de tot el món es van reunir del 2 al 4 de juny a Copenhaguen amb motiu d’una Cimera internacional sobre el canvi climàtic. L’objectiu era debatre el paper dels municipis en l’acord sobre el canvi climàtic que entrarà en vigor el 2012 com a continuació del protocol de Kioto i fer una contribució des del món local a la Cimera sobre el clima a nivell governamental que tindrà lloc també a Copenhaguen el desembre de 2009.
Però no podem deixar la responsabilitat del nostre entorn a l’actuació exclusiva de les administracions públiques, encara que siguin les de la nostra ciutat. La revolució per lluitar contra el canvi climàtic comença també amb petits gestos quotidians que poden ajudar a crear un mediambient més sostenible i saludable. Ens pot semblar que reciclar les nostres deixalles o estalviar aigua i llum són contribucions ben minses al medi ambient però el cert és que totes aquests petits gestos sumen i col·laboren a pal·liar el problema.
Pepa Torras
En aquest context se situa el Pacte d’alcaldes europeus per la sostenibilitat, pel qual al voltant de 350 ciutats europees, entre elles 71 ciutats de la província de Barcelona, s’han compromès a retallar en un 20% les seves emissions de diòxid de carboni per a l’any 2020, a adoptar programes d’eficiència energètica en àmbits com la mobilitat urbana sostenible i a fomentar les energies renovables. La iniciativa té com a base el paquet de mesures ‘Energia per a un Món en Transformació’, adoptat el 9 de març de 2007, on la Unió Europea es va comprometre unilateralment a reduir les seves emissions de diòxid de carboni en un 20% per a l’any 2020, com resultat d’augmentar en un 20% l’eficiència energètica i cobrir un 20% de la demanda energètica amb energies renovables. Així mateix, la Comissió Europea va presentar el passat 1 d’abril un Llibre Blanc on s’exposen les mesures que han d’adoptar-se per augmentar la resistència de la Unió davant del canvi climàtic. A nivell global, líders de municipis de tot el món es van reunir del 2 al 4 de juny a Copenhaguen amb motiu d’una Cimera internacional sobre el canvi climàtic. L’objectiu era debatre el paper dels municipis en l’acord sobre el canvi climàtic que entrarà en vigor el 2012 com a continuació del protocol de Kioto i fer una contribució des del món local a la Cimera sobre el clima a nivell governamental que tindrà lloc també a Copenhaguen el desembre de 2009.
Però no podem deixar la responsabilitat del nostre entorn a l’actuació exclusiva de les administracions públiques, encara que siguin les de la nostra ciutat. La revolució per lluitar contra el canvi climàtic comença també amb petits gestos quotidians que poden ajudar a crear un mediambient més sostenible i saludable. Ens pot semblar que reciclar les nostres deixalles o estalviar aigua i llum són contribucions ben minses al medi ambient però el cert és que totes aquests petits gestos sumen i col·laboren a pal·liar el problema.
Pepa Torras
divendres, 24 de juliol del 2009
Ens interessa Europa?
A l’hora del seu naixement, al 1951, les Comunitats Europees tenien per objectiu reconciliar una Europa destrossada per dues guerres i establir ponts de comunicació i vincles forts entre els 6 Estats fundadors. Al juny de 1979, les Comunitats Europees fan el pas cap a la democratització d’una de les seves Institucions; el Parlament europeu és escollit per primera vegada per les ciutadanes i els ciutadans europeus per sufragi universal directe. Des d’aleshores, els poders del Parlament Europeu han anat augmentant, de ser simplement consultiu en la major part de les decisions, ha passat a tenir gairebé el mateix poder que el Consell. Al 1992 les Comunitats Europees passen a ser la Unió Europea on el procediment de Codecisió, el que fa que l’òrgan escollit democràticament per les ciutadanes i els ciutadans dels 27 Estats membre tingui el mateix poder decisori que el Consell, s’aplicarà de manera creixent en cada vegada més àmbits temàtics. En certa manera, podríem dir que la major part de les normes comunitàries es decideixen al Parlament Europeu.
L’Eurobaròmetre nº71 de la Primavera de 2009 va confirmar que el 51% de la ciutadania espanyola no estava interessada en les eleccions al Parlament Europeu, un 54% d’aquesta mateixa ciutadania es va abstenir d’anar a votar. A Catalunya l’abstenció va ser del 62,46%. Els motius més esmentats per no votar varen ser, el desconeixement del rol del Parlament Europeu, la desconfiança en que el vot pugui canviar alguna cosa, la manca d’informació suficient com per anar a votar i la creença de que el Parlament Europeu no s’ocupa de problemes afectant a la ciutadania.
Així doncs, els ciutadans i les ciutadanes dels 27 Estats membres que han escollit els diputats i diputades al Parlament Europeu, es veuran representats democràticament en aquest important òrgan europeu durant un mandat de 5 anys, pels europarlamentaris i europarlamentàries agrupats per ideologies polítiques, i no per nacionalitats. Els i les representants democràtics de la ciutadania europea codecideixen amb el Consell la legislació europea, de la qual, més d’un 70% s’aplica a nivell local.
Aquesta legislació que s’aplicarà al 100% de la ciutadania, haurà estat decidida pels representants de menys del 50% de la ciutadania. Hi ha una manca d’empoderament per part de la ciutadania, que hauria de fer la Unió Europea seva i s’han de realitzar cada vegada més esforços d’informació i sensibilització. Tanmateix, en quina mesura es pot afirmar que el Parlament Europeu no s’ocupa de problemes que afecten a la ciutadania i que el vot no pot canviar gaire cosa? El que es pot afirmar, és que els representants democràtics escollits per menys del 50% de la ciutadania no seran plenament conscients de les diferents sensibilitats del 100% de la ciutadania, sinó que prioritzaran els interessos del 50% la ciutadania que els va escollir. No és doncs d’estranyar que després hi hagi legislacions amb les que no hi estiguem d’acord.
L’Eurobaròmetre nº71 de la Primavera de 2009 va confirmar que el 51% de la ciutadania espanyola no estava interessada en les eleccions al Parlament Europeu, un 54% d’aquesta mateixa ciutadania es va abstenir d’anar a votar. A Catalunya l’abstenció va ser del 62,46%. Els motius més esmentats per no votar varen ser, el desconeixement del rol del Parlament Europeu, la desconfiança en que el vot pugui canviar alguna cosa, la manca d’informació suficient com per anar a votar i la creença de que el Parlament Europeu no s’ocupa de problemes afectant a la ciutadania.
Així doncs, els ciutadans i les ciutadanes dels 27 Estats membres que han escollit els diputats i diputades al Parlament Europeu, es veuran representats democràticament en aquest important òrgan europeu durant un mandat de 5 anys, pels europarlamentaris i europarlamentàries agrupats per ideologies polítiques, i no per nacionalitats. Els i les representants democràtics de la ciutadania europea codecideixen amb el Consell la legislació europea, de la qual, més d’un 70% s’aplica a nivell local.
Aquesta legislació que s’aplicarà al 100% de la ciutadania, haurà estat decidida pels representants de menys del 50% de la ciutadania. Hi ha una manca d’empoderament per part de la ciutadania, que hauria de fer la Unió Europea seva i s’han de realitzar cada vegada més esforços d’informació i sensibilització. Tanmateix, en quina mesura es pot afirmar que el Parlament Europeu no s’ocupa de problemes que afecten a la ciutadania i que el vot no pot canviar gaire cosa? El que es pot afirmar, és que els representants democràtics escollits per menys del 50% de la ciutadania no seran plenament conscients de les diferents sensibilitats del 100% de la ciutadania, sinó que prioritzaran els interessos del 50% la ciutadania que els va escollir. No és doncs d’estranyar que després hi hagi legislacions amb les que no hi estiguem d’acord.
Laura Camps
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
